Contribucions especials a discreció

Segons com bufa el vent, la política de contribucions especials de l’Ajuntament de Manresa pot ser d’una forma o altra. Si el criteri és que una obra d’urbanització de la via pública incrementa el valor dels habitatges i dels comerços, a hores d’ara s’haurien de retornar bona part dels diners pagats pels veïns quan fa poc més de dues dècades es van arreglar carrers del Centre Històric o, més recentment, del carrer Hospital o, en l’actualitat, el carrer Santa Maria. La discrecionalitat és clarament política, massa vegades vorejant el surrealisme o l’absurd. No és una percepció meva, és compartida, com a mínim per dos dels tres partits polítics del govern municipal.

Les obres per convertir el carrer Guimerà en una espècie d’illa verda comercial han tornat a encendre els ànims per les periòdiques incoherències tributàries. Dues de les tres formacions que ara són al govern de Manresa han estat clars i contundents en relació amb allò que l’Ajuntament ha fet o fa pagar als veïns. Fa només sis anys, els PSC va posar sobre la taula, de forma ben argumentada al mateix ple municipal, que l’actuació a la plaça Bonavista, a la Via Sant Ignasi, a Mn. Cinto Verdaguer o a la plaça del Remei hi havia veïns que no havien de pagar res, mentre d’altres sí que s’havien de gratar la butxaca. Van ser clars quan van dir que les contribucions especials no han de dependre de possibles subvencions, sinó de si l’obra revalora o no la propietat. Més recentment, Impulsem Manresa, que forma part del govern i que ha aprovat les contribucions especials del carrer Guimerà i rodalies, no podia ser més contundent en rebutjar-les el mes de maig de l’any passat, poc abans de les eleccions. Sense mossegar-se la llengua, a part d’esmentar la inseguretat jurídica, anava al fons de la qüestió, en considerar que la importància de l’eix comercial transcendia als propietaris que contempla l’actuació. Parlaven que el Guimerà és una àrea comercial per a tot Manresa i comarca. Per tant, el benefici era més un tema de ciutat que no pas d’un o diferents carrers.

La reurbanització del Guimerà i carrers propers ha posat de manifest un altre problema que és el de la participació ciutadana. En un context democràtic, alguna o moltes coses fallen, quan la ciutadania declina d’assistir a actes sobre com ha de ser la urbanització de la primera artèria comercial o de per on han de circular els autobusos. Les dades són per a reflexionar: 169 persones a les sessions informatives i 277 que van contestar l’enquesta sobre per on havien de passar els busos. Alternatives per a la participació n’hi ha. Una són els referèndums. Els volem per a Catalunya, però no els potenciem en l’àmbit municipal. Aquest maig farà deu anys d’un referèndum inèdit a Manresa: mantenir o enderrocar l’edifici històric del Conservatori. Es va convocar al conjunt de la ciutadania. La participació va ser de 5.790 persones, amb un 86% dels votants que van preferir mantenir dempeus l’edifici. La veu de prop de sis mil ciutadans ja era més que significativa. S’imaginen que Manresa fos la suïssa catalana amb consultes periòdiques sobre temes que afecten el conjunt de la ciutat?

El projecte del Guimerà és una nova demostració que les coses s’han de fer millor. I l’Ajuntament no pot presentar-se, mig a cegues, davant dels veïns que han de pagar, però no saben veure ni com, ni quant es revaloraran els seus immobles. En realitat, els que viuen entre Crist Rei i el carrer de Bruc, l’únic que hi veuen en aquest tram són més autobusos i més terrasses. Els del primer tram del Guimerà no entenen que s’hagi de tornar a urbanitzar i pagar per un carrer quan ja es va convertir en illa de vianants a la primera dècada d’aquest segle XXI; els propietaris d’habitatges d’altres trams, han contractat investigadors per saber com es revalorarà el seu habitatge. L’únic missatge municipal clar és: jo faig, tu pagues.