Ventiladors que no s'aturen mai

Si vostè, que llegeix aquest article, té un problema amb el seu entorn social, sense dubte, cal que compri un ventilador. El posa en marxa, si pot ser a la màxima velocitat. Veurà que en pocs dies el conflicte s’haurà diluït o difuminat per sempre. El ventilador, per definició, permet refrescar l’ambient quan la calor és intensa. També ajuda a renovar-lo. Les seus socials dels partits polítics estan plens de ventiladors que funcionen a tota hora. Els aparells que compren tenen la particularitat que no netegen l’ambient. Al contrari, l’enrareixen, el contaminen encara més. Tot plegat esdevé una gran competició de qui es capaç, en menys temps, de crear un clima irrespirable.

La polèmica, a nivell d’estat, sobre les comissions i els fraus relacionats amb la compra i distribució de les mascaretes durant la pandèmia posa al descobert les misèries humanes, d’aquells que es lucren a partir de les extremes necessitats d’altres. La pandèmia de la covid ha estat una autèntica guerra, en aquest cas sanitària. Com passa en tots els conflictes, els carronyaires es posen en estat d’alerta, posen per davant els interessos personals als col·lectius i acaben sucant pa de les valls de llàgrimes i patiments. Els principals partits, en una situació com aquesta, d’acord amb els seus protocols, han posat en marxa el seu estol de ventiladors per escampar la porqueria i aplicar aquell principi tan infantil del «i tu més». Han escampat tota la pudor per atordir la societat que, incrèdula, no s’imagina que hi poden haver persones que s’han enriquit fraudulentament quan les funeràries no donaven l’abast.

Els ventiladors també han tornat a funcionar aquests dies en motiu del vintè aniversari d’Atocha. Quan no es volen reconèixer o assumir responsabilitats toca posar en marxa l’aparell que mai s’espatlla. En el debat sobre la situació de la sequera a Catalunya, govern i oposició consideren que han fet tot el que calia quan, en realitat, bona part dels deures romanen pendents. En els grans conflictes internacionals, res millor que fer-ne responsables als altres. El ventilador escampa propaganda per totes les parts. Tothom té la raó, ningú no la té. El ciutadà, el veí, el que veiem a la fleca o a la plaça, opta per assumir els missatges més entenedors, els més fàcils, els que li convenen en cada moment per sentir-se informat i posicionat. Comprem relats que han sortit d’un petit o gran despatx que, en qüestió d’un instant, formen part de la tertúlia d’un mitjà de comunicació, d’un salvatge intercanvi de retrets per tuiter o de motiu de conversa a la barra d’un bar.

L’estratègia del ventilador ens transporta a poc més de 500 anys enrere quan Maquiavel, un dels símbols de Renaixement, reconeixia que hi havia regles de la política que podien ser amorals. Alertava de sectarismes polítics impropis. Els seus pensaments, com els d’altres filòsofs, incideixen en la tendència que tenim els humans cap a l’interès propi. Aquest egoisme és la base de la corrupció. Per anar a l’arrel del problema de l’amoralitat i dels conflictes socials i polítics serà bo que cadascú fem una introspecció, detectem el nostre nivell d’ego, i posem fil a l’agulla per corregir, primer de tot, individualment les nostres conductes. Si som exigents i vigilants amb nosaltres mateixos potser un bon dia no caldran tants ventiladors per escampar la porqueria política.