«Matrix» assegut a la tassa del vàter

Ara fa exactament 25 anys, una pel·lícula anomenada «Matrix» s’anunciava amb uns tràilers on es veia gent fent lluites de karate volador, i com que el meu interès per les històries d’arts marcials es va esgotar per sempre amb «Kárate a muerte en Bangkok», vaig passar d’anar-hi. Mea culpa. De la gent que hi va anar quan tocava moltíssima en té un record inesborrable i comparteix un cànon generacional. La ciència ficció ho fa, això: crea móns que es poden compartir i permet veure realitats impossibles que desborden el lloc i el temps on hem nascut, cosa que forma part dels objectius més inicials i existencials del cinema. Al capdavall, Méliès, l’home que va fer les primeres passes en la creació del llenguatge cinematogràfic, era il·lusionista d’ofici i gestionava un teatre de prestidigitadors. Quan va assistir com a convidat a la primera presentació del cinema dels germans Lumière, el primer que li va venir al cap va ser el potencial d’il·lusionisme que generava el nou invent, i els trucs del seu famosíssim «Viatge a la Lluna», de 1902, encara ens admiren ara. De Méliès a «Matrix» hi ha un fil conductor que ens porta directament a la Inteligència Artificial, que és la nova frontera de la creació d’imatges. Molts professionals de la indústria estan espantadíssims i s’oposen a la IA per la possibilitat que els prengui la feina, però aquesta és una porta que ja no es pot tancar i que portarà a nous cims de la imaginació visual. Amb una condició: que els puguem veure al cinema en una pantalla gran, com vam veure Moisès obrint el Mar Roig o Hal desafiant el comandant de 2001. Vista a la televisió del menjador de casa, o en un mòbil asseguts a la tassa del vàter, «Matrix» no hauria generat records inesborrables. Serem idiotes si ens ho deixem perdre.