Callar en pau

Quan calla un mort? Les amenaces ja no li valen, perquè està mort. Tampoc les paletades de terra ni les pedres que cobreixen el seu clot. No importa la pluja ni el sol, ni el silenci imposat sobre ells, ni les lleis que els neguen la seva existència espectral. A un mort no el calla ningú i, si són molts, el seu clamor s’ensordeix, perquè mai cessa. Tenen tota l’eternitat per continuar cridant. I ja no tenen por.

Els morts no callen, senyors del PP i Vox, per molt que vostès ho pretenguin. Una cruel dictadura de 40 anys va voler silenciar-los, i no ho va aconseguir. Un rumor, un crit, tant fa. És la veu dels morts. Tenen una història per explicar-nos i tots estem obligats a sentir-la, perquè és la nostra herència. Fins que aquest país no sigui capaç d’escoltar en pau, ells seguiran. Cridant des d’aquestes fosses que a vostès tant sembla molestar-los.

Les han anomenat lleis de concòrdia i és difícil suportar tanta burla. Un insult més, una escopinada als executats de matinada abans del crit de gràcia. Diu la llei de Castella i Lleó que la Guerra Civil va ser fruit de les «dinàmiques d’enfrontament d’anys anteriors». I, de cop, ha esborrat el cop d’Estat de juliol de 1936. També exclou les associacions de víctimes de les exhumacions, no sigui que vulguin recuperar els seus morts. La llei d’Aragó és més directa, elimina el mapa de fosses regional. Jugarem a fet i amagar. I la prosa que fa servir el País Valencià és pura perversió: «Espanya ha viscut etapes molt convulses, com la Segona República, la Guerra Civil, una dictadura i el flagell del terrorisme etarra i islàmic». ¿Quant cinisme és necessari per comparar una democràcia amb una guerra, una dictadura o el terrorisme?

Els morts són la nostra memòria, i no callen. La seva veu escapa per unes ferides que continuen obertes. No hi ha concòrdia sense reparació. No n’hi ha si es deforma la història a voluntat i es continua humiliant els vençuts. Deixin-los ja. Que parlin els morts perquè puguin callar en pau.