Kafka i l’escarabat poeta

L’escriptor txec mai no va escriure poesia, però qui havia de dir-li que, cent anys després de la seva mort, seria possible convertir-lo en un poeta capaç de rimar versos a desdir per obra i gràcia d’un Xat d’intel·ligència artificial en què n’hi ha prou amb clicar un botonet per generar poemes escrits presumptament per ell. A cada clicada, un poema nou, si bé és veritat que, a partir de la tercera petició, la inspiració s’alenteix i la producció poètica, quasi instantània al començament, triga uns quants segons més a recuperar l’agilitat versaire, no sempre exitosa. Com quan pretén fer rimar el cognom de l’escriptor amb «maka», com a mot rima al final del vers: «com un univers ple de maka.» Cerqueu maka a google i hi trobareu un cantant espanyol que l’any 2011 va ingressar a la presó per un atracament en una sala de jocs. Res més lluny de l’univers kafkià que els reguetons d’aquest granadí. En un altre dels poemes, un tal Franz Kafka es presenta com a poeta de l’absurd i de ment turmentada, talment «com un insecte que anhela el cel volant entre els somnis i la realitat.» En un altre moment, diu sentir-se atrapat com un insecte en una trampa eterna i es refereix als seus personatges com a ocells sense ales. La presència d’insectes i altres bestioles en la lírica apòcrifa del narrador és obsessiva i recurrent. Si Max Brod, l’amic de Kafka que, en morir l’escriptor, va trair-lo en publicar els seus textos, en comptes de destruir-los, com així era la darrera voluntat de l’escriptor, hagués sabut que al cap d’un segle seria possible de fabricar-li una obra completa a mida, quants problemes de consciència s’hauria estalviat. Qualsevol dia d’aquests veurem anunciat, com a novetat editorial, una versió autobiogràfica de La transformació, amb aquest inici, i que em perdoni el professor Jordi Llovet: «Quan, un matí, vaig despertar-me d’uns somnis neguitosos, em vaig trobar al llit transformat en un escarabat poeta.»