La meva bonica i inintel·ligible lletra personal

Ja no escrivim a mà. Cada cop menys. Els teclats de tota mena de dispositius electrònics, i també directament els ditets a les pantalles, ens han fet perdre escriure. Escriure a mà, vull dir. Crec que mai no havíem escrit tant com ara perquè fins i tot escrivim en comptes de trucar. En els casos més extrems hi ha famílies, i companys de taula als despatxos, que es diuen les coses via whatsapp. Joc soc un d’ells, però en el meu cas tinc bulla. Si no escric a mà, la humanitat hi surt guanyant. No és que faci mala lletra, però faig una lletra petita i molt personal que, sí, és veritat, costa d’entendre. Amb els anys he anat estilitzant el meu estil i la meva lletra manual és proporcionalment tan bonica com difícil. Per tant, la humanitat m’agraeix quan no ho faig a mà. No em ve d’ara. Quan feia BUP a l’«insti» Peguera la meva professora d’història – Gine Albadalejo - em va fer quedar després d’un examen. Vaig veure a venir el pitjor, però no, va ser pitjor encara. La profe em va dir: Estàs bé? Tens problemes? Veient la teva lletra diria que et passen coses. Glups no vaig entendre res. I ella em va dir, soc jo la que no he entès res amb la teva lletra bonica, sí, però inintel·ligible a primer cop d’ull. La profe va respirar quan li vaig explicar la meva vida absenta de problemes. Doncs l’examen el tens aprovat, però tens un problema em va dir. I he viscut feliç amb ell fins al punt que, amb els anys, he anat depurant la meva lletra que sembla de metge, però que no ho és. I costa d’entendre. He arribat a tal punt de maduració que, de vegades, a mi mateix em costa d’entendre i això ho descobreixo quan, de tant en tant i de vegades molt sovint, venen a demanar-me que «desxifri» l’enigma d’alguns petits textos meus. Sobretot em passa quan escric dedicatòries i missatges personals. Són tan personals que al final requereixen una trobada personal amb el destinatari. De vegades quan veig a veure el daltabaix, just després d’escriure un petit text per a algú, en faig una còpia de seguretat escrita al meu iPhone. I llavors... salvats tots dos. En alguns casos que no he estat previsor m’he hagut d’inventar algunes de les meves pròpies paraules. No ho digueu a ningú. Hi he pensat avui que just d’aquí a quatre dies presento llibre nou, una novel·la i hauré d’escriure a mà algunes dedicatòries. Ja pateixo. Per si de cas he anat a comprar-me un bolígraf nou d’aquests que escriuen bé i ja fa uns dies que practico per casa per, dintre del que cap, millorar. No sé si apostar-m’hi res. Com que em llegeixen escrit imprès al diari segur que m’han pogut llegir bé tot l’article. Si l’hagués fet a mà els ben garanteixo que tindrien feina per tot el diumenge. No sé si se m’entén.