Hartheim, un tràgic record berguedà

Confesso que fa ben poques setmanes m’ha tocat viure una inesperada i emocionant sorpresa, que ara comentaré. La seva cordial inductora ha estat la berguedana Maria Carme Giménez, coneguda meva ja des de l’adolescència a l’escola Sant Joan i anys després quan, casada amb el meu amic Audemi Boixader, fixaren el conjugal domicili a ben pocs metres de casa meva, al carrer Cervantes de Berga. En definitiva, una amable i atzarosa amiga amb la que mai però havíem tingut ocasió d’explicar-nos la vida mútuament.

L’emotiu episodi vital de la Maria Carme que acabo de descobrir me l’ha mostrat el resum biogràfic que amablement ella m’ha lliurat, obra dels admirats historiadors comarcals Daniel Montañà Buchaca i Josep Rafart Canal. El punt de partida d’aquesta curiosa història rau en un tema aparentment intranscendent, però vital per a la protagonista, i és que la majoria dels berguedans, rutinàriament i des de sempre, havíem cregut que el seu primer cognom, Comaposada, com és lògic, era el patern i en realitat, per un esdeveniment estrany, resultà ser el de la mare.

La història és la següent: El 1938, en plena República i davant el Jutjat de Berga, contragueren matrimoni civil Francesc Gimènez Navarro i Antònia Comaposada Pons, els autèntics pares de la Maria Carme, nascuda l’abril de 1939 i correctament registrada en la seva inscripció. El seu pare Francesc, fou una català ben integrat i alhora secretari comarcal de la UGT del Berguedà. A la nostra Guerra Civil lluità pels republicans, però hagué d’abandonar el front per causa de les lesions sofertes.

Guanyada la guerra pels nacionals l’esmentat matrimoni civil fou anul·lat pel cristianisme dominant, de manera que la Maria Carme quedà en el registre inscrita amb els dos cognoms materns i així desaparegué el patern de Giménez. Pel què fa al pare Francesc, com molts altres republicans, emigrà a l’exili, cosa que el portà al camp d’extermini de Mauthausen, i d’allà, al castell de Hartheim on morí gasejat pels nazis el setembre de 1941. Al cap de poc, Antònia, la mare de la Maria Carme, es tornà a casar amb Joan Casamitjana. I això determinà que, en una nota marginal del registre civil, públicament ben poc coneguda, es va fer constar que el matrimoni de Francesc Giménez i Antònia Comaposada, abans anul·lat, realment havia existit.

Dit tot això no puc deixar de sentir una profunda tendresa envers el sofriments i angoixes que va haver de sofrir la Maria Carme als anys d’infantesa davant les deliberades ocultacions i silencis de la mare desatenent les preguntes que ella li formulava. I no cal dir de les que a ella mateixa li dirigien terceres persones, com per exemple «Saps que t’assembles molt amb el teu pare?», o «Saps que l’home de la teva mare no és el teu pare?». I no fou fins als 17 anys que la noia sabé qui fou el seu pare realment. No cal dir que aquest coneixement la conduí a la maduresa serena que el seu esperit demandava, i en la que resplendeixen l’orgull i l’admiració per la tràgica i alhora gloriosa trajectòria del seu progenitor.

Tant m’ha impressionat la vida de la Maria Carme que m’ha portat a desempolsar un viatge cultural l’any 2.008 a Àustria un dels objectius del qual era precisament el castell de Hartheim per la seva històrica relació amb la crueltat dels nazis. Un esvelt exemple d’art renaixentista que fins el 1938 albergava una cristiana entitat benèfica destinada a la cura de persones amb problemes de salut mental i que la malèfica antítesi hitleriana transformà a aniquilar presoners de guerra que, per causa de malaltia eren incapaços de resistir els intensos treballs als que eren sotmesos i, considerats indignes de viure, foren enviats per milers a la cambra que els gasificà.

El record més viu que em resta d’aquella visita al castell és el museu instal·lat a l’interior amb un títol tan impactant com «El Valor de la Vida» i savi subtítol com «Acceptar les persones tal com són és un dels fonaments bàsics dels drets humans».