Model a seguir

Hi ha persones que entren en una estança i canvien la densitat de l’aire. Tenen la capacitat de transformar l’ambient, de desfer nusos. No és màgia ni cap fenomen sobrenatural. Són individus de carn i ossos que desprenen alguna cosa intangible que percebem i ens reconforta. El mèrit és que provoquen en els altres aquest efecte sense esforçar-s’hi gens. Són així. Tenen un no sé què que s’estén de forma espontània. Es troben als antípodes dels que es desviuen per ser el que no són, per caure bé, per fer riure quan no són graciosos. Vull creure que als impostors, tard o d’hora, se’ls veu el llautó. L’Alan és un exemple de persona del primer grup. Apareix en un vídeo d’un noi que atura vianants pel carrer i els fa la pregunta següent: «Tens un moment?» La majoria, amb un somriure a la cara i sense parar de caminar, li responen que no, que tenen pressa, que arriben tard. Tots passen de llarg excepte l’Alan, que és al mig de la vorera guaitant amunt com si li sobrés el temps, com si veiés el cel per primera vegada. L’enquestador li pregunta de nou si mira alguna cosa en concret i ell li diu que sempre mira. Després li pregunta que per què ho fa i li respon que busca la bellesa, i continua: «I com ho saps que l’has trobat?», i ell li explica que ho sap, que ho sent, que nota com l’impregna l’ànima.

Jo no soc com l’Alan. Tampoc m’hauria aturat al mig del carrer. Hauria suposat que em voldrien vendre un servei inútil. Hauria actuat com quan em truquen per telèfon des d’un número desconegut i sento la veu d’algú que m’assegura que em rebaixarà la factura del gas i del telèfon si contracto no sé quina companyia. En desconfio. No els crec. I depèn com puc ser amable i dir educadament que no m’interessa, però també puc no ser-ho gens i penjar de seguida. Un dia vaig dir a algú que demanava per mi que no s’hi podia posar, que acabava de morir. Em van donar el condol, fins i tot. Decididament soc una mala persona o una persona que necessita millorar. I no sé, així, en general, què ens amoïna més, si sentir-nos incòmodes amb la nostra consciència o neguitejar pel que pensen els altres. Demaneu-vos si creieu que sou un bon model a seguir. Hi penso des que vaig veure el vídeo i l’exposició de treballs d’uns alumnes amb el títol «Fem visibles les dones». Havien d’explicar qui admiraven i per què. Les jugadores de futbol, les professores i les àvies eren clarament les escollides. Les raons: perquè eren fortes, perquè guanyaven. Jo crec, com es diu en un comentari al vídeo de l’Alan, que falten humans serens, funàmbuls que caminen segurs tot i saber que avancen per la corda fluixa.