Cecs, sords i muts, com els tres micos

Ja m’agradaria a mi saber que tenen a la consciència aquells que denuncien la paràlisi del nostre país per culpa del procés sobiranista, sense esmentar la responsabilitat política que tenen els seus partits a Madrid (PP-PSOE i Sumar) en l’asfixia legislativa, el col·lapse per manca d’inversions, l’incompliment pressupostari estatal o l’espoli fiscal que impedeixen el creixement de Catalunya en harmonia amb els recursos que genera. Callen com morts allò que neguen i retallen, però s‘omplen la boca de retrets que evidencien el seu populisme i la seva hipocresia. Podrien denunciar la mala gestió del govern i explicar amb detall com d’eficient seria la seva gestió si n’obtenien la responsabilitat electoral. Paral·lelament, provat com és el muntatge polític, policial, judicial i mediàtic contra l’aspiració sobiranista catalana, ja m’agradaria a mi saber què hi deu tenir al cap el cabdill García Castellon, obsedit a acusar de terroristes els participants en les accions del Tsunami Democràtic, i quina desviació en l’equilibri dels conceptes política, justícia i democràcia pateix el califat judicial quan l’encoratja a perseguir dirigents polítics i socials de la reivindicació independentista, considerada internacionalment com a cívica i pacífica. Provat com és el degoteig d’exiliats i de sentències judicials europees contra el biaix de la caducada cúpula del poder judicial espanyol, ja m’agradaria a mi saber el pensament sincer dels qui han confiat que la llei d’amnistia acabarà definitivament amb la repressió de l’independentisme. Per això, escoltades les pretensions d’uns i altres a ser més que ningú en l’espai independentista, ja m’agradaria a mi saber explicar què pot passar el 12 de maig si ningú no aconsegueix la majoria per poder governar tenint en compte els interessos de la ciutadania. Noves eleccions a la tardor? Ja m’agradaria a mi, entendre per quins set sous els polítics escollits per a representar-nos prometen el que prometen i menteixen com menteixen en cada convocatòria electoral. El que més m’agradaria, però, és escoltar i creure’m les explicacions del per què actuen com ho fan, visceralment els uns contra els altres, incapaços de posar-se d’acord en les prioritats que té el país per sortir del col·lapse a que ens ha abocat la desunió i el desgovern. Si ja saben que no sumaran prou vots per tenir la majoria cap d’ells, per què no proven de posar-se d’acord ara?, tan necessari com és enviar un missatge que generi confiança en l’electorat. Ja seria bo, ja, però fan com els tres micos savis del santuari de Töshö-gu de Nikkö, al Japó: no veure, no sentir, no parlar de cap mal.