Ara, correm-hi tots

Com més li deien a Tom Sawyer que no anés a jugar al riu amb Huckleberry Finn, més ganes en tenia. Aquest desig l’han experimentat tots els infants de totes les èpoques en tots els racons del món. La prohibició, l’assenyalament de la maldat o el perill, excita la curiositat no tant sols dels infants sinó també dels adults. Si a més a més la fruita prohibida no està defensada per una tanca de coaccions, sinó que resideix en un camp sense portes, els sermons de prohibició funcionen exactament en direcció contrària i esdevenen pura propaganda. Quan Sílvia Orriols va accedir a l’alcaldia de Ripoll, entre altres raons per la pobresa d’esperit dels altres partits, des d’aquests altres partits i des dels mitjans es van apuntar tots els focus en la seva direcció, i el resultat va ser una visibilitat extrema, enlluernadora. Diputats i opinadors amb trona i altaveu deien: «mireu quines dolenteries fa aquesta xenòfoba amb barretina!» I els catalans miràvem i molts ens escandalitzàvem, però no tots. Hi ha un cert nombre de ciutadans que combreguen amb les concepcions bàsiques de la ripollesa i fins ara no trobaven un partit que els representés plenament. Comparteixen amb Vox la visió de la immigració magribina com una amenaça, però mai no podrien abraçar-ne l’espanyolisme extrem. I els partits independentistes aborden la qüestió amb un ventall d’opcions que va des del papers per tothom de la CUP a les indecisions de Junts. En canvi Orriols s’aproxima a la idea d’un Vox amb estelada, i era inevitable que tingués requesta per a un sector del cos electoral. Tot el que necessitava era donar-se a conèixer, i una part de la feia li han fet les bones ànimes que la van elevar a l’estrellat; negatiu, però estrellat. Així estem, amb Aliança Catalana creixent a les enquestes i optant a treure diputats a la província de Barcelona, que en ser la més poblada és la que té més gent de tota mena. Siguem sincers: qui no coneix un independentista que expulsaria ara mateix de Catalunya tots els magribins?