¿Però de veritat a Puig el beneficia sortir a borsa?

En plena sequera borsària al parquet espanyol, l’anunci de la sortida a borsa del grup de perfumeria i moda Puig va generar incredulitat. ¿Realment en té necessitat? ¿Quins són els seus objectius? ¿És conscient, com a empresa familiar arrelada en el comprensible hermetisme informatiu i la falta de transparència, què li pot suposar això? ¿Potser no ha vist què ha passat amb Grifols i les seves relacions perilloses amb Scranton, participat per la família i executius? Massa preguntes per a un recorregut i una evolució que hauria de ser d’allò més lògica.

Sortir a borsa pot ser un maldecap o la píndola necessària per continuar creixent si es fan bé els deures. Pot arreglar una complexa situació financera o acabar per complicar-la. Igualment, pot resoldre la gestió dels múltiples accionistes familiars i les seves necessitats. Alguns tindran l’oportunitat de vendre accions per viure millor de les rendes sense esperar magres dividends, i altres, d’involucrar-se més en el negoci si les seves capacitats estan a l’altura.

Hi ha exemples per a tothom. Inditex continua sent una empresa familiar després de sortir a borsa el 23 de maig del 2001. Amancio Ortega en controla el 59,29%, i la seva primogènita, Sandra Ortega, el 5,05%. La seva segona filla, Marta Ortega, n’és la presidenta. Acciona (família Entrecanales), Ferrovial (Del Pino), ACS (Pérez), Meliá (Escarrer) i l’esmentada Grifols són exemples d’empreses cotitzades amb uns clans fundadors que continuen manant i elegint els primers executius. La família Walton posseeix el 45% de la cadena d’hipermercats Walmart, la companyia que factura i té més empleats als EUA. Jeff Bezos, que controla el 9% d’Amazon, acaba de vendre 50 milions d’accions de la companyia. I la família Mars, una de les dinasties més riques del món, continua tenint el 100% de l’empresa de xocolatines i txutxes, que factura 47.000 milions de dòlars.

A Espanya hi ha empreses més que centenàries que han sabut sobreviure diverses generacions i tenen voluntat de mantenir aquest propòsit. Osborne n’és una. D’altres, com les cellereres Codorníu –que va arribar a tenir 600 membres de la família com a accionistes– i Freixenet, han acabat en mans de fons d’inversió o d’altres empreses familiars. Mercadona, junt amb Inditex l’èxit empresarial espanyol més important del segle XXI, segueix en mans de la família Roig i ni s’espera que surti a borsa.

Fins ara, Puig sempre ha sigut exposat com un exemple de governança d’empresa familiar. Els quatre germans hereus del fundador van repartir els seus rols. El seu paper, empatia i bon tracte als anys 90 en la societat civil barcelonina eren reconeguts. Sempre recordaré una trobada a Madrid a finals dels 90 amb Enrique Puig, que exercia tasques de relacions institucionals. Era a la tarda i, amb una desbordant simpatia, es va disculpar per no trobar-se en forma per conversar. Els germans Puig Planas formaven part d’una elit que anava més enllà del compte de resultats.

La governança familiar va decidir que els 13 cosins de la tercera generació elegirien un d’ells per encapçalar una nova etapa després del lideratge de Mariano Puig. L’aposta va recaure en Marc Puig Guasch, responsable de dissenyar i comandar l’estratègia que ha anat convertint Puig en una empresa que va més enllà de ser un simple productor de perfumeria. Objectiu: apostar per la moda. Va ser president de l’Institut de l’Empresa Familiar. El seu germà Marian va assumir la presidència d’Isdin i va exercir un paper actiu per desenfangar i evitar les últimes conseqüències del procés com a empresari. Altres branques de la família també es van anar introduint en diferents empreses i negocis.

La sortida de Puig a borsa, si finalment s’acaba produint, servirà per posar a disposició de la família l’opció de vendre accions. Els títols seran la moneda de pagament en el cas que Puig necessiti créixer via adquisicions i escalar al sector de la moda i les fragàncies, controlat per les grans firmes franceses i italianes. La sortida a borsa també aclareix la possibilitat que entrin en el capital de la companyia empreses del sector o fons de capital risc. Tot serà molt més transparent.

Agustí Sala repassa en el reportatge d’aquesta setmana d’‘actius’ què és Puig. Reconeguda com un dels èxits empresarials espanyols més importants del segle, aspira a entrar en lligues on la competència es ven molt cara en el terreny internacional, on Puig genera la majoria dels seus ingressos. Cotitzar pot generar més confiança en clients i proveïdors; però, també a l’hora d’atraure talent, que triarà sempre treballar en les empreses menys opaques. Només el temps dirà si l’aposta acaba sent positiva. Els inversors anhelen apostar per saba nova a Espanya. Puig promet ser-ho.