Biòlegs de Solsona recuperen hàbitats per evitar la desaparició de l’alosa becuda

L'alosa becuda és un ocell petit, marronós i de caràcter esquiu que pateix un pronunciat declivi a causa de la pèrdua del seu hàbitat natural. A Catalunya es considera una de les espècies més amenaçades, ja que només es té constància de dos mascles que es concentren exclusivament en zones dels Secans de Mas de Melons, a Alfés, el Segrià. Partint d'aquestes dades, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), ubicat a Solsona, participa en el projecte europeu Life Connect Ricotí, amb el suport del Departament d'Acció Climàtica, que té l'objectiu de recuperar hàbitats per a l'espècie a través de plantacions, el maneig de la vegetació i la gestió ramadera.

"Es tracta d'una au que se sol trobar en zones obertes amb vegetació esclarissada, formada per petits matollars, mantingudes tradicionalment per les pastures de la ramaderia extensiva que ara es troben en regressió", apunta el cap del grup de Biologia de la Conservació del CTFC, Gerard Bota. L'abandonament de les activitats ramaderes tradicionals comporta la progressiva desaparició d'aquests hàbitats, "que fins ara acollien una gran varietat de plantes i insectes que són els que serveixen d'aliment per a l’alosa becuda i altres ocells esteparis".

Actualment, la seva població que es distribueix en zones mediterrànies no supera les 1.500 parelles, mostrant un fort declivi en les últimes dècades. Concretament a Catalunya, la seva presència es limita a l'espai natural del Secans de Mas de Melons d'Alfés, on va ser descoberta l'any 1983. "Des que es va començar a fer-ne un seguiment estandarditzat el 2001, el nombre d'exemplars es va anar reduint fins a extingir-se l'any 2006", explica Bota. L'any 2015, es va tornar a detectar, i es va arribar als vuit exemplars de mascles, però, "els temporals i les nevades dels darrers anys han reduït el nombre fins a dos o tres territoris de mascles", exposa Bota, que afegeix que a les femelles és més difícil detectar-les perquè no canten.

Amb l'objectiu de garantir la supervivència de l'espècie, el projecte, que té un abast estatal amb accions de conservació que es desenvoluparan a Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Catalunya, se centrarà a restaurar els hàbitats naturals de l'espècie. En el cas de Catalunya, els treballs començaran a principis d'octubre amb accions a l'espai natural Mas de Melons d'Alfés, on viu l’única població d’alosa becuda a Catalunya. Bota explica que les actuacions consistiran a recuperar l'estructura de la vegetació òptima per a l'espècie, tot rebaixant la quantitat de matollar i promovent l'activitat ramadera a l'entorn modernitzant les infraestructures i facilitant recursos per al bestiar com ara abeuradors que convidin a pasturar a la zona.

Segons Bota, el projecte, que compta amb un pressupost de 5,4 milions d'euros, dels quals 3,9 els aporta la Unió Europea, amb una despesa d'1,7 milions per part dels socis catalans, ha de servir per garantir la supervivència "d'una de les aus més emblemàtiques dels ambients mediterranis que va arribar a tenir una significativa població a la Península i, més concretament, a Catalunya, que cal recuperar", conclou Bota.

Una espècie present a la Península, el Magreb i a la costa de Líbia i Egipte

L’alosa becuda és una espècie catalogada com en perill d’extinció tant a nivell espanyol com català. L’àrea de distribució inclou la Península, el Magreb (el Marroc, Algèria i Tunísia) i la franja costanera de Líbia i Egipte. A Espanya la distribució és fragmentada i es compon de poblacions disperses en zones en general de poca extensió, que s’han agrupat en cinc grans regions naturals: Sistema Ibèric, Vall de l’Ebre, Altiplà Nord (Zamora i Centre Nord), Altiplà Sud i el sud-est peninsular. La seva població ha passat d’uns 13.000 individus a finals dels 80 a uns 7.000 als anys 2004-2007. Actualment, la seva població no supera les 1.500 parelles, mostrant un fort declivi en les últimes dècades.