Els infants s’han de moure per aprendre

Moure’s i fer-ho amb llibertat és una necessitat de l’infant. Cada vegada hi ha més consciència de la importància del moviment en la primera infància i és que els infants aprenen i es comuniquen primer a través del moviment.

Quan parlem de moviment lliure ens referim a una manera d’entendre i acompanyar el desenvolupament dels infants, de manera que la confiança cap a ells i el respecte als seus temps i ritmes es converteix en un aspecte clau. En alguns casos ens pot semblar complicat no intervenir físicament quan creiem que l’infant no és capaç o no està preparat per fer alguna cosa per ell mateix. Des de la mirada adulta veiem el perill en moments determinats, perquè no estem acostumats a no fer-ho i costa saber quan necessiten la nostra ajuda i quan no. És necessari que canviem la mirada perquè, a vegades, amb un acompanyament verbal adequat, una carícia o oferint la nostra mà, serà suficient perquè l’infant se senti segur, confiat i conscient de les seves possibilitats i limitacions.

A la Upetita observem com cadascú, al seu ritme, té una intenció i el seu cos busca i troba les estratègies per arribar allà on es proposa. Cada repte és únic, els infants són creadors de reptes i posen en joc constantment el seu cos, cadascú des de la mateixa necessitat. Per exemple, quan dominen baixar el tobogan d’una forma determinada buscaran altres maneres d’explorar-lo i un cop han aconseguit baixar-lo asseguts, provaran de baixar-lo estirats o de panxa a terra.

Acompanyem el joc des del moviment lliure, oferint un espai segur que convidi i faciliti aquest moviment lliure per explorar l’entorn lliurement, de manera autònoma i per iniciativa pròpia. I ho fan descalços, ja que això els aporta un benefici en la mobilitat i fa que els moviments siguin més segurs.

Oferim reptes cada vegada més complicats perquè es vagin superant: pujar escales, escalar, arrossegar-se, saltar... I activitats que fomentin el moviment lliure, com per exemple, buscar materials que s’adaptin en qualitat i quantitat a la seva curiositat i reclamin la seva atenció.

Donem molta importància a cada fase del moviment. És bo que passin per cada fase, ja que cada una aporta un aprenentatge: tombar-se, gatejar, posar-se dret... no forcem postures ni avancem posicions. Cada infant va al seu ritme i amb una bona observació podem detectar algun senyal d’alerta i oferir ajuda. Si forcem postures per a les quals no estan preparats, com asseure un infant abans d’hora, que implica immobilitzar-lo, no sabran sortir d’aquesta posició per ells mateixos i la dependència de l’adult serà molt alta. A més, això pot provocar estats de frustració amb més freqüència que en el cas d’infants que poden moure’s en llibertat i de forma autònoma.

Tal com diu Emmi Pikler «Si donem als infants l’espai i la possibilitat necessaris per moure’s en llibertat, ho faran amb tanta bellesa i gràcia com els animals; amb agilitat, senzillesa, confiança i naturalitat».

Tània Tomàs, educadora de l’Escola Bressol Upetita