Ocaña com a símptoma d’un temps

Cineclub Manresa recupera en la sessió d’aquest diumenge Ocaña, retrat intermitent (1978) , l’òpera prima i el títol més destacable de Ventura Pons. José Pérez Ocaña (1947-1983) fou una de les figures més emblemàtiques de la contracultura barcelonina dels setanta. Aquest pintor andalús, que s’autodefinia com a libertataria, s’ha convertit en una de les icones del moviment LGTBI perquè en els anys foscos del franquisme i en el període efervescent de la Transició es va atrevir a esmicolar els tabús morals i socials d’un país en crisi amb una actitud transgressora. La seva provocadora actuació en les Jornades Libertàries Internacionals (1977) fou criticada fins i tot per la CNT i el mateix any va participar, a la Rambla barcelonina, en la primera manifestació realitzada a l’estat espanyol en defensa dels drets del col·lectiu gai i lèsbic. Aquest creador polièdric, prematurament desaparegut i justament reivindicat en les últimes dècades, fou el protagonista del debut del realitzador català més prolífic. L’autor de Carícies posa la seva càmera al servei d’una personalitat extremadament carismàtica, que omple la pantalla amb les diferents expressions del seu art (les seves performances foren memorables) i les seves confessions més íntimes. La pel·lícula no és només un retrat proper (i commovedor) d’un artista singular, sinó que també ha esdevingut un document fidel de la Barcelona alternativa d’uns anys agitats, en què també apareixen altres noms essencials d’aquesta època com el Camilo i el Nazario, els amics inseparables d’Ocaña. Un tros de la història no oficial del nostre país que es revela com l’únic film indispensable de Ventura Pons, que posteriorment va tornar al gènere documental, amb les seves aproximacions a Gato Pérez i Colita, però amb molta menys fortuna.