Gossos: «El públic ens ho posa molt fàcil»

Cinquena ciutat, sisè i setè concert. A la meitat de la gira de retorn. A la meitat d’«A reviure», en un moment en què, expliquen, el retrobament ja és plenament «una festa. El públic ens ho posa molt fàcil». Els manresans Natxo Tarrés, Oriol Farré, Roger Farré i Juanjo Muñoz fan un cafè a Las Vegas, al centre de Manresa, a casa seva, relaxats, a l’ombra del para-sol d’un dia més d’estiu que de primavera, quaranta-vuit hores abans del primer de dos concerts que aquest cap de setmana ompliran La Clandestina, l’antiga Stroika. Ja han passat per Girona, Vic, Barcelona i Mallorca. Toca Manresa. 

Al cafè falta l’osonenc Santi Serratosa, el cinquè gos, el darrer a formar part d’una banda convertida en la principal ambaixadora musical de la capital del Bages. El setembre, després de cinc anys d’aturada, Gossos anunciava una gira «tancada per reviure les cançons emblemàtiques dels 30 anys de la banda». Ells sols a l’escenari. Amb la seva banda sonora que és la banda sonora d’una generació. O de més d’una. Els ha agradat commemorar les cançons. Ja ho van fer quan van complir 25 anys amb la vella i nova guàrdia de l’escena musical catalana omplint amb 2.000 persones l’Auditori de Barcelona i, també, amb un doble concert amb entrades exhaurides al Kursaal de Manresa, amb actors i músics de la Catalunya central. Ara, només ells cinc... i el seu equip tècnic retrobat.

Un àpat de Nadal del 2022

Un retorn que ha estat molt «pensat», explica Oriol Farré. Van estar un any «planificant» com i quan volien tornar als escenaris. Mesos d’assajos, de triar temes (de totes les èpoques), d’escollir vestuari, de pensar en la il·luminació, en la comunicació... Això després de prendre en ferm una decisió que, com sol passar, es va gestar al voltant d’una taula, d’un «àpat» de Nadal del 2022. «Ens vam plantejar si ens venia de gust tornar-hi i el que vam tenir clar és que no volíem fer temes ni cap disc nou. En canvi, encarar la tornada com un revival, sí», apunta Tarrés. D’aquí el lema de la gira «A reviure», després que el 2018 s’acomiadessin amb un «A reveure». Es tractaria d’ensenyar, explica Juanjo Muñoz, «fins on hem arribat com a banda». Quina ha estat una trajectòria de tres dècades.

El poder de convocatòria del grup després de l’anunci a la plaça del Canonge Collell de Vic, el 14 de setembre de l’any passat, va ser rotund: «Ens vam imaginar com podia reaccionar el públic, és cert», explica Oriol Farré, i ha estat fins i tot «millor del que ens pensàvem». Entrades exhaurides i doblets. «Feia sis anys que estàvem fora del circuit i sempre et queda el dubte de si el públic t’esperarà, tenint en compte que no sonem enlloc», reflexiona Tarrés. El «concepte», diu, era important: «Una gira tancada, pensada per poder compaginar els nostres compromisos laborals». També, cabdal, la tria de les poblacions on tocarien: «No som els Sopa, no omplim amb 15.000 persones». Vic, Manresa i Barcelona eren innegociables. I comunicar-ho bé era el que faria quadrar el cercle: «Fer-ho a Vic, durant el Mercat de Música Viva, fora de programa, emulant el nostre inici, va entrar bé. Va ser l’altaveu que necessitàvem». 

El dia que van anunciar el retorn

Amb un repertori únicament de sis cançons, fa més de tres dècades uns joveníssims Gossos van actuar a la plaça del Canonge Collell de Vic, durant el Mercat de Música Viva però fora de programa. El 14 de setembre de l’any passat repetien experiència per anunciar que tornarien el 2024 als escenaris amb una gira tancada de concerts per una desena de poblacions. Sonava Pensa en els dies, com feia 30 anys, i amb un petit concert sorpresa tancaven l’expectació creada després que uns dies abans pengessin als seus perfils un vídeo que incloïa el missatge «A reviure».

Una i dues generacions

Trenta anys de carrera fan que als concerts assisteixi el públic de la seva generació, però, també, els fills que en el seu «a reveure» eren menors. «Això, sobretot, ho viurem aquí, a Manresa», diu Oriol Farré. Seran, apunta Roger Farré, «els nens del Corren, aquells que anaven al cotxe amb uns pares que posaven la nostra música». Totes les cançons tenen un component emocional, expliquen, i durant la pandèmia, dos anys després de la seva aturada, «la gent ens deia que ara necessitaria una ‘cançó Gossos’», diu Tarrés. Això va anar fent forat. Tenen clar que quan s’acabin la gira tancada, a Manresa, al Kursaal, el 17 i 18 d’octubre com a colofó final, «pararem de nou». Tornaran a deixar el seu futur en standby i si els ve de gust tornar un cop l’any o cada dos anys, «com fa McGregor’s, per què no?». Per a Roger Farré, però, el que no es pot saber tenint en compte «que els concerts no ens fan cap pal» però sí tot el que «hi ha al voltant» és si «seguiríem. Però entrar en la roda» en un moment en què res ja no té a veure amb la indústria que els va acollir quan van començar fa que «ni ens ho plantegem».

Quin és el llegat de Gossos? «Les cançons», diuen. Una «aventura que... déu n’hi do!». «Qui s’ho hagués imaginat» fa trenta anys, somriu Juanjo Muñoz. I ells, amb què es queden?. Roger Farré ho té clar i ho inscriu en un àmbit personal: «Saber que les nostres cançons han acompanyat un casament o un enterrament, que han estat importants per a algú». O aquell «bolo al mig del carrer, improvisat, davant de la Granja Alpina...», recorda Tarrés. 

Els concerts de la gira, explica Muñoz, mostren l’evolució d’una banda que tenia 18 anys quan va començar i que ara s’enfila en la cinquantena. De l’acústic dels inicis a l’elèctric amb l’arribada, el 2002, de Santi Serratosa: «Passem per totes les èpoques», afegeix Oriol Farré. «Hem trobat en l’espectacle el punt just», afirma Tarrés, per encabir totes aquelles cançons que, fins i tot, en les últimes gires ja ni trobaven gust i que ara interpreten amb «emoció», subratlla Roger Farré. Com Pensa en els dies, del primer disc, Gossos (1993). «Ara, ens sentim molt còmodes tocant aquestes cançons», apunta Tarrés, perquè, al capdavall, no deixen de ser «la foto d’aquella persona». D’ells mateixos i de bona part del seu públic.

A reviure-ho tot

Tot i això, saben que res no és com fa 25 anys. Temes com Baby, only you, que en el seu moment va ser un «hit» té una lletra que demana un context i que ara «no faríem així». No, aquesta no sortirà en el repertori. Però saben que, sobretot en un revival, «et deus a la teva gent» i, també, que cançons que un disc poden passar desapercebudes després son potentíssimes en un directe, «amb coreografies incloses», riu Tarrés. No hi faltaran Quan et sentis de marbre o Corren. O Solstici, que no solien interpretar en directe. «El que hem vist és que hi ha moltes cançons que han aguantat bé el pas del temps», diu Tarrés. «És que ja som una banda clàssica», contesta Oriol Farré. 

Els concerts acaben amb un photocall, una manera d’agrair al públic la seva presència. És el moment, expliquen, del contacte directe: «Sovint no coneixes les persones, però s’acosten per dir-te l’important que és per a elles aquell moment o com ens han trobat a faltar a les seves vides». I si hi ha una pregunta recorrent, diuen, és aquesta: «És mentida que no fareu més bolos, oi?». I què responen? «Que no ho sabem!». Són, explica Muñoz, moments de retrobament: «D’aquell nen petitíssim que ara em passa 6 pams... O d’un que era ell i ara és ella». Hi ha fans que han comprat 3 i 4 entrades «per venir en colla» i d’altres que els segueixen concert rere concert. Hi haurà record en format disc en directe? «No ho tenim previst».

«Que bé que ens ho passem!»

A dalt de l’escenari, diuen, el millor ha estat reviure tornar a tocar junts: «Que bé que ens ho passem!. Encara ens en sortim, oi? Sonem bé!». Sí, diu Muñoz, «Gossos som una banda que faci el que faci, independentment de tot, continua mantenint aquella connexió». «Estem revivint una cosa guapíssima», diu Roger Farré. I està sent, rebla Tarrés, «una festassa». I això és el que portaran avui i demà a Manresa. «Es tracta de tocar bé i de transmetre-ho perquè l’endemà em trobaré el cambrer del bar on cada dia vaig a fer el cafè i m’importa fer-ho dignament», diu seriosament Roger Farré. Com els «companys de feina, que no m’han vist mai», apunta el seu germà. Serà un bolo de «clàssics» a peu dret, el darrer en format sala abans de la tongada de festivals. Saben el que el públic espera: «Si anés a veure els Stones», diu Tarrés», voldria que toquessin Satisfacction». Doncs el mateix, però amb Gossos.