Barça: els errors d'un club sense nord

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va carregar ahir contra les decisions arbitrals i del VAR en el partit de diumenge contra el Reial Madrid, amb una referència explícita al gol fantasma de Lamine Yamal al minut 28 quan el marcador era d’1 a 1. I va afirmar que, «en cas que es confirmés que el gol era legal, demanarem la repetició del partit». Laporta seguia així la línia encetada per l’entrenador Xavi Hernàndez que ja havia denunciat la influència de l’àrbitre César Soto Grado i el VAR en la derrota per 3 a 2. Laporta va invocar el cas del partit de la lliga belga entre l’Anderlecht i el Genk que un tribunal havia ordenat de repetir, malgrat que un tribunal esportiu superior va desestimar per considerar que «els àrbitres no són robots i els clubs se n’han d’adonar».

No obstant les queixes, les equivocacions arbitrals de què pot haver estat víctima el FC Barcelona no amaguen els errors propis que l’han condemnat a tancar una temporada en blanc, quan encara queden sis jornades de lliga i un mes llarg de competició.

La situació econòmica

Joan Laporta va arribar a la presidència del FC Barcelona el març del 2021. Va heretar una situació econòmica molt greu que en aquests tres anys no ha aconseguit redreçar, al contrari. La dada més rellevant i que més incideix en el potencial esportiu dels clubs és la norma del fair play financer perquè en determina els diners que un club pot invertir en fitxatges i en salaris. LaLiga l’hi ha rebaixat dels 656,429 milions d’euros de la temporada 2023-24 a 270,026 milions d’euros la temporada 2024-25. Com a referència, el del Reial Madrid ha passat de 683,462 milions d’euros a 727,451 milions. 

En aquest aspecte, l’error del club ha estat no acceptar el moment econòmic que havia d’afrontar i proposar-se com a prioritat absoluta revertir-lo. Ha fet com si visqués en èpoques passades, en una negació de la realitat que no pot acabar mai bé. L’exemple més clar i més cruent és la impossibilitat d’inscriure jugadors fitxats o renovats i haver de fer equilibris amb els qui pateixen lesions de llarga durada.

Feblesa i impotència

La temporada futbolística del Barça ha estat dolenta. El més significatiu és que ha perdut la solidesa defensiva que li van fer guanyar la temporada passada la Supercopa d’Espanya i la Lliga espanyola. La dimissió en diferit de Xavi després de la derrota contra el Vila-real a Montjuïc per 3 a 5 va suposar un punt d’inflexió. Fins al partit contra el Madrid, havia encadenat deu partits sense perdre a la Lliga, amb els sis darrers sense encaixar cap gol, i amb l’accés als quarts de final de la Lliga de Campions després d’eliminar el Nàpols.

Tanmateix, l’eliminatòria contra el PSG i el partit del Santiago Bernabéu n’han esvaït els efectes. Cert que contra els parisencs, el Barça va saber competir, tant al Parc dels Prínceps com a Montjuïc fins a l’expulsió d’Araujo, i que contra el Madrid es va avançar per dues vegades en el marcador. Tanmateix, en el còmput dels tres partits, va concedir 9 gols i va semblar futbolísticament inferior en tots tres. La rapidesa amb què els de Luis Enrique, a París i a Montjuïc, i els d’Ancelotti al Bernabéu van capgirar els avantatges culers és prou eloqüent.

Planter vs fitxatges

El pas de Xavi per la banqueta del FC Barcelona, hi continuï o no, haurà deixat una fornada de futbolistes d’un potencial de creixement enorme. Hagi estat per les estretors econòmiques o per convenciment, tant se val. Fort, Cubarsí i Balde a la defensa, Pedri, Gavi i Fermín al mig del camp i Lamine Yamal a la davantera, juntament amb d’altres com Casadó o Guiu, són una generació que podria marcar l’època immediata del club. El record dels Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Messi i Pedro és prou recent com per creure-hi.

I, no obstant això, el club s’ha entestat en aquests anys en fer fitxatges que no s’entenen ni des de l’anàlisi futbolística ni, encara menys, de l’econòmica. La llista és llarga. Però n’hi ha un que en resumeix bé una i altra. Vitor Roque, amb un cost de 60 milions d’euros, va ser fitxat al gener i inscrit per mig any en el lloc de Gavi. El brasiler no va sortir ni a escalfar-se durant els partits contra el PSG i el Madrid.

Xavi, sobrepassat

La imatge que ha donat Xavi durant tota la temporada ha estat la d’un entrenador que no era capaç de manegar la responsabilitat del càrrec, tant en les seves compareixences amb la premsa, com des de la banqueta. Se l’ha vist obsessionat amb l’entorn i les crítiques de la premsa, i amb una tendència a negar la realitat que només ha denotat incapacitat per admetre-la i redreçar-la. I a peu de camp, més pendent de discutir amb els àrbitres i incapaç de mantenir l’equilibri emocional i l’atenció pel joc del rival i el propi que requereix prendre decisions en ple partit. També en aquest cas, la seva puntada de peu a un cartell de la Champions en la tornada contra el PSG n’és tota una metàfora.

La temporada s’ha acabat per al FC Barcelona pel que fa a la consecució de títols. No obstant això, li queda l’objectiu de classificar-se en el segon lloc de la Lliga que ni el club ni els tècnics haurien de menystenir. Pel prestigi que comporta, pels ingressos que representa disputar la Supercopa d’Espanya i per evitar el sorpasso del Girona, per tot el que pot arribar a implicar mitjà termini. Perquè enlloc està escric que un gran equip ho hagi de ser per sempre. El cas del City i l’United, posem per un si de cas.