Els clubs milhomes

Els clubs esportius compleixen una funció social i esportiva. És la seva raó d’existir. Canalitzen les dèries esportives locals, sigui amb una voluntat merament lúdica i higiènica, o bé sigui per l’interès i l’estímul competitiu. La funció civilitzadora de l’esport ha estat teoritzada des de fa dècades pel sociòleg Norbert Elias.

Llavors, poden succeir-se les confusions. A vegades passa que en una determinada localitat, un club creix per damunt de les seves dimensions. Pot ser perquè una disciplina concreta hi ha arrelat i s’hi ha desenvolupat un talent especial i propi que el porta a competir en nivells que estan per damunt de les seves capacitats aparents, pel nombre de població i el potencial econòmic. També succeeix que algun prohom, per la raó que sigui, s’hi entusiasma i hi aboca recursos. És clar, sempre és més positiu el primer cas que no pas el segon, del qual n’hi ha multitud d’exemples i en disciplines molt concretes que no cal enumerar. Però ni l’un ni l’altre haurien de causar un problema major.

Sempre hi ha un moment en què el creixement s’estronca. I tot sovint es decreix. En termes esportius, vol dir que es perd la categoria a què s’havia arribat, potser inesperadament. Tampoc hauria de ser cap problema, ni tan sols menor.

La desgràcia que més d’hora que tard arriba es produeix quan els clubs, els directius que els dirigeixen, ja s’entén, confonen la seva realitat i obliden quina és la seva funció fonamental i única i equivoquen el camí. Són els clubs milhomes. N’hi ha arreu i en totes les disciplines esportives. De fet, en són la majoria.