Les botigues que se’n van

Fa anys que vivim un degoteig constant de tancaments de botigues històriques. A Manresa, els darrers exemples els trobem en la cansaladeria Martí, que ha abaixat la persiana després de 99 anys per jubilació de la tercera generació de la nissaga familiar o en els emblemàtics Electrodomèstics Márquez que, amb 65 anys d’història, s’han vist forçats a tancar per una forta caiguda de vendes. Al carrer Sobrerroca també està en procés de tancament un altre negoci emblemàtic de la ciutat per la jubilació de l’actual responsable, la rellotgeria Lladó, nascuda el 1929.

Cada comerç que tanca deixa un buit no només físic, sinó també emocional, ja que forma part de la identitat i la memòria històrica de cada municipi. Les botigues de tota la vida, les que tenen darrere el taulell persones que viuen i es desviuen pels seus negocis i sobretot per la seva clientela, formen part de la nostra trajectòria vital. Molts establiments pleguen per jubilació i per falta de relleu generacional, però altres ho fan perquè ja no poden fer front als canvis d’hàbits de consum dels clients, a les grans superfícies o a les compres per Internet.

Amb l’objectiu de mantenir oberts els comerços emblemàtics de la capital del Bages, l’Ajuntament de Manresa va aprovar la setmana passada la creació d’un segell d’establiment històric de la ciutat que els permetrà tenir accés a incentius, beneficis, possibles bonificacions fiscals i subvencions. És una bona manera, no només de conservar aquest patrimoni de la ciutat, sinó també de fomentar la tan pregonada economia local i sostenible, que aquests comerços representen.

Tot això, m’ha fet venir al cap el munt de botigues del meu poble d’Avinyó, que ja no hi són i m’ha semblat sentir l’olor del gra i el vi a granel de Cal Jaume de la Vall, la flaire dels cigrons de Cal Marc acabats de coure o el de les arengades de Cal Sociats. He recordat la llet fresca de Cal Julita o Cal Parés omplint el pot a petricons, la dolçor de les llaminadures de Cal Coix o de les incomparables mones i garlandes de Cal Giralt, de la coca de Cal Sagal o del pa (sempre amb la torna per arribar al pes exacte) de Cal Tiana... i una llarga llista de gustos, olors i sensacions d’una colla de botigues que ara ja només formen part de la memòria col·lectiva, com la petita sabateria que tenia el meu avi a la plaça Major, a pocs metres de la més que centenària de Cal Sastre, que encara es manté al peu del canó. Botigues que se’n van però queden en la memòria, mentre s’obren nous negocis que, si els sabem conservar, també escriuran part de la nostra història.