Rally Ray: "Crec que soc un flipat, i sempre ho he sigut"

Sota el nom artístic de Rally Ray, el Martí es va fer popular dins l’escena urbana del nostre país. Amb unes lletres directes, sense filtrar i afilades es va guanyar al seu públic, i va actuar diverses vegades. Va publicar alguns senzills, i el més esperat, el seu primer àlbum de llarga durada STP el 2022. Això ho va fer sota el segell de Delirics. Ara, el projecte fa una auto escissió, i ha començat a publicar sota un nou nom artístic i fora del paraigua de la discogràfica. Aquest any anirà molt carregat de la seva música, ja que ha promès 5 nous treballs. El primer «Vo2Max» amb data de febrer. I el segon el llançarà el proper 12 d’abril, amb el títol «198», fen referència al número de portal que viu a la capital catalana.

De què és sinònima Igualada, per tu?

Família. Família de sang, i no.

Però ara vius a Barcelona.

Crec que si et vols dedicar a l’àmbit cultural al país on vivim, has d’anar a una gran ciutat, com Barcelona. O Madrid. M’agrada molt Igualada, i en un futur, a llarg termini jo acabaré a Igualada. És la meva ciutat i és on em sento a casa.

Igualada és part de la teva identitat com a cantant?

Sí, perquè no hagués tingut els mateixos inputs. Però he canviat de nom artístic, en part, per com el canvi de ciutat m’ha fet sentir. He canviat molt vivint a Barcelona i dedicant-me només a la música.

Tens una doble personalitat, el Martí i el Raly?

M’ho prenc més com un pseudònim, no com una doble personalitat. Molt poca gent em diu Martí. Només la família. Llavors és com que per a tothom soc el Raly. Jo he escollit el nom. És una cosa que penso que no és molt habitual, que tu mateix el puguis triar.

Començant pel nom, i passant per les teves lletres, ets un artista que cuida molt el simbolisme: paraules recurrents, dates, conceptes...

Em ve de mamar molta cultura americana des de petit. En la cultura afroamericana i el hip-hop és molt important. Utilitzen molts simbolismes. Són dels primers artistes que posen títols a les cançons que no tenen res a veure amb el seu contingut. Quan jo faig música, m’agrada fer el mateix: plantar aquestes llavors que si algun dia tinc un gran públic, aniran creixent. Vull que els meus fans em coneguin a través d’aquests conceptes.

Això ho portes a la vida quotidiana?

Per a mi és important, sí. No hi ha res per què sí. No crec en les casualitats. Crec en la sort. I crec en la fe que es vulgui crear cadascú.

Quina és la teva?

La meva fe és el procés. Crec en la repetició i la constància: el curro és un imant de la sort. Estic completament convençut que la sort és un factor determinant. Però tu pots treballar-la.

D’on treus aquesta mentalitat del treball?

Crec que soc un flipat. Sempre ho he sigut. Quan jugava a bàsquet, deia que volia jugar a l’NBA. Des de petit, em vull dedicar a coses que és difícil de tenir a través dels estudis (el bàsquet, la moda, la música). Penso que la justificació perquè la gent confiï en tu és ensenyar que curres com un cabró.

Veig que ho tens clar.

A mi em serveix per justificar-me sobretot a nivell familiar. Amb la meva mare, per exemple. Perquè ella sempre ha buscat la seguretat per mi, com és el més normal en una mare, i jo veig que quan em veu treballar moltíssim es tranquil·litza. Li dona la seguretat que potser li donaria veure’m estudiar a l’habitació com un condemnat.

I en un món on la immediatesa és el pa de cada dia, i estem acostumats a la recompensa immediata, com t’ho fas?

És complicat. Quan va començar el gener, em vaig asseure amb el meu productor i el meu mànager, i els vaig dir que volia treure cinc treballs al llarg de l’any. Vam posar-hi dates. Volia posar-me pressió a mi mateix. El treball artístic hauria de ser tant pur que el temps no hauria de ser una pressió, però com dic: sóc un flipat. Vull realment aconseguir dedicar-me a la música, i tenir notorietat al panorama. Sé que practicar les pressions per falta de temps és important.

Molt ben pensat.

Soc un analista de la indústria. Veig que un dels problemes dels artistes que de sobte ho peten és que pateixen molt per ser constants, i treure bona música després. I treballar sota pressió.

Parles sense filtres, també a les teves lletres.

Escric de la meva vida. I no ho canviaré. També és el que he mamat dels artistes que escolto.

Sense filtres, parles de drogues

És part de la meva vida. Les drogues són un problema. Molta gent gran no és conscient del fàcil que és amagar que ets consumidor -Mama, si estàs llegint això no ho dic per mi-. És molt fàcil d’aconseguir-ne, i relativament barat. És una merda perquè hi ha la cultura de començar molt jove. I he viscut de prop situacions de diversos amics que per culpa d’abusar de certes substàncies, ja no són els mateixos. I per això ho plasmo així a les meves lletres.

També parles sense embut del teu pare, i de la seva mort

La mort d’algú és una granada. És metralla pura. Mor algú i rebenta a tothom del seu voltant. En el cas de la mort del meu pare, jo era un nen petit, tenia deu anys. Fins que no n’he tingut disset o divuit, no he anat veient coses que a poc a poc m’han fet conscient de la situació. He passat el dol de gran, puc dir. A partir dels disset anys. Va ser un xoc per mi. Va ser l’època que més malament he estat psicològicament.

Les teves cançons són un homenatge?

És més una sensació de parlar amb ell a través de la música. Ja que no hi parlo d’altres maneres.

Si el teu pare fos viu, faries música igual?

M’ho he plantejat algunes vegades. Sí. Jo crec que sí.