El testimoni d'un refugiat: «La meva mare s’amagava al soterrani de l’escola on vaig estudiar»

Va arribar a Catalunya, amb la seva parella Marina, el 19 de febrer amb la intenció de passar-hi uns quants dies i tornar al seu país l’1 de març. L’esclat de la guerra, però, els ha canviat totalment els plans, de moment continuen aquí i ara formen part del grup de refugiats que viu a Vic. És de la ciutat de Zaporíjia, la central nuclear que Rússia va atacar els primers dies de la guerra.

Com és que ha vingut avui a missa a Sant Joan?

Soc creient, i també és una manera de trobar-me amb més gent com nosaltres i d’Ucraïna.

És aquí amb la seva parella. En quina situació es troba la seva família a Ucraïna?

La meva mare s’amagava al soterrani de l’escola on vaig estudiar. Ara han passat dos dies tranquils, però els soldats russos ocupen pobles veïns i expliquen que hi fan coses terribles. La meva mare ha decidit fugir, però tinc una tieta amb el seu marit, a qui li falta un peu, que es quedaran allà. Ningú vol marxar i tothom esperava que s’acabés molt ràpid, però ara tot és molt perillós.

Tot i això, la gent continua fugint.

Sí, està tot col·lapsat, sobretot amb dones i nens que marxen: les carreteres, els trens amb 12 o 13 persones als compartiments que són per a quatre... I els amics que tinc allà em diuen que tot és molt trist però que no torni.

Vostè és jove. Què li expliquen que fan els homes de la seva edat o els seus amics?

Els meus amics estan ajudant els militars perquè es puguin defensar. Fan trinxeres i també vigilància sense armes per alertar si en algun moment s’hi apropen els russos.

Esperaven que pogués passar un cosa com aquesta?

Cap persona d’Ucraïna esperava els russos. Nosaltres estàvem bé i tampoc no hi havia cap problema amb les persones que parlaven rus.