La Fundació Casaldàliga convida a visitar-ne virtualment la tomba en l'aniversari de la seva mort

Avui, 8 d’agost, es compleix el tercer aniversari de la mort del balserenyenc Pere Calasadàliga, bisbe de la diòcesis brasilera de São Félix do Araguaia, on va estar vinculat durant cinc dècades, i des d'on es va convertir en una veu de referència mundial. Un aniversari en el qual la fundació que porta el seu nom ha convidat a través de les xarxes a fer una visita virtual a la tomba on reposen les restes mortals del prelat, al costat del riu Araguaia, on va ser enterrat cinc dies després del seu decés i que s'ha convertit en punt de pelegrinatge. A aquesta visita s'hi pot accedir a través de la web de l'entitat.

Després d'uns dies ingressat a l'UCI d'un hospital de São Paulo per problemes pulmonars, Pere Casaldàliga va morir el 8 d'agost del 2020 a l'edat de 92 anys. Casaldàliga havia estat traslladat tres dies abans al centre de la Santa Casa de Batatais, a la regió de São Paulo per ser sotmès a una punció. Finalment, però, el seu cor va deixar de bategar.

La mort de Pere Casaldàliga va suposar l'adeu a una de les veus més compromeses de l'Església des del cor de l'Amazònia. La seva lluita per ajudar als pobres la va desenvolupar a São Félix do Araguaia, l'indret que va esdevenir la seva segona casa i on va afrontar la recta final de la vida al costat del riu Araguaia, d'on ja feia anys que havia manifestat que no se'n mouria, com així va complir. Allà hi va estar estretament lligat i arrelat durant 52 anys. Prèviament, la seva paraula també va ressonar a Catalunya, on es va interessar pel món del cristianisme obrer i va treballar a favor de les causes socials. Reconegut com un dels pares de la teologia de l'alliberament, la seva tasca ha rebut nombroses distincions com la Creu de Sant Jordi, el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya o el Premi Internacional Catalunya.

Abans de l'arribada al Brasil, l'obra del bisbe ja havia començat a fer camí a Catalunya. Les seves arrels es troben a Balsareny, el poble on va néixer l'any 1928. Fill de Cal Lleter, el segon de quatre germans, de molt jove, va ingressar al seminari menor de la diòcesi de Vic i, més endavant, passa a formar part de la congregació claretiana dels Missioners de l'Immaculat Cor de Maria. L'any 1952 va ser ordenat com a sacerdot a Barcelona, durant el Congrés Eucarístic. Durant el seu sacerdoci, es va encaminar aviat cap als corrents més socials, interessat en el món del cristianisme obrer.

Casaldàliga va tenir una gran activitat mentre va ser a Catalunya. Va deixar una especial petjada a Sabadell, després de treballar per resoldre conflictes socials, i en tot el que feia l'acompanyaven dues aficions: escriure i comunicar. Però en aquests primers anys també va veure ben a prop el que suposa la guerra, la violència de la lluita entre els uns i els altres, el dolor de la sang vessada (a casa seva va morir un tiet sacerdot i va conèixer de molt a prop el cas de les víctimes del seminari de Barbastre). I també al llarg d'aquesta etapa es va despertar el seu esperit missioner. Així, el Nadal del 1967 s'acomiadava de la seva família per marxar cap al Brasil, on el 1968 i funda una missió claretiana, a São Félix do Araguaia, a la regió del Matto Grosso.

Tot just tres anys més tard (el 1971), va ser consagrat bisbe i li va ser encarregada de la prelatura de São Félix do Araguaia, on va acabar d'arrelar i convertir-se en referència d'un poble amb un sistema latifundista, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme i desproveït d'assistència sanitària. En aquest punt, va començar la seva lluita per defensar els més febles. D'aquesta forma, els seus arguments, amarats d'un clam per la justícia social, van començar a donar la volta al món i van ser l'origen dels atemptats i les amenaces que va rebre al llarg de la seva trajectòria, que fins i tot van comportar la mort d'alguns dels seus més estrets col·laboradors. A mitjan dels anys vuitanta, ja era considerat un dels líders de la teologia de l'alliberament i connectava amb altres missioners, pensadors i teòlegs com Leonardo Boff. Encara el 2012, ja jubilat amb 84 anys i malalt, va haver de ser traslladat i amagat durant un temps, sota la protecció de la Policia Federal, perquè va tornar a rebre amenaces de mort.

Durant tota la seva tasca al Brasil, va lluitar pel que fa definir com les causes, que són els elements centrals del seu discurs. Els problemes dels sense terra van ser una de les seves lluites. Ell va donar suport a l'ocupació i a la resistència camperoles davant dels latifundistes. Alhora també treballava per estrènyer els llaços de solidaritat entre els diferents països d'Amèrica Llatina per tal de combatre la pobresa. El respecte envers els indígenes era una altra de les seves reivindicacions amb l'objectiu de preservar les seves tradicions i costums. Totes aquestes causes s'inspiren en la teologia de l'alliberament, un corrent que situa a l'Església al costat dels més pobres.

Una posició, però, que també li va suposar una tensa relació amb el Vaticà, durant el llarg període del Papa Joan Pau II, amb qui es va entrevistar en dues ocasions, a Roma i a Brasil. De fet, el 9185 en va rebre una amonestació.

Però la seva tasca va rebre sobretot nombroses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1990, el Premi Internacional Alfons Comín l'any 1992, el Premi d'Honor Jaume I l'any 1993 i el Premi per la Pau de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya l'any 1997. D'altra banda, l'any 2006 la Generalitat li va atorgar el Premi Internacional Catalunya, la més alta distinció catalana. De fet, el president de la Generalitat d'aleshores, Pasqual Maragall, va viatjar fins al Brasil per lliurar-li el guardó en persona. En la carta emesa pel jurat d'aquell guardó es posava en relleu «la capacitat de Pere Casaldàliga de passar de la poesia i la mística a la política, en els seus aspectes més concrets i estratègics». I en destacava «un compromís que no s'ha deixat endur mai per les fórmules ideològiques, filantròpiques o doctrinàries que tan sovint han proliferat».

En una entrevista que va publicar Regió7 amb motiu d'aquesta distinció, Casaldàliga, després de rebre el premi, afirmava: «És un guardó que no només és per a mi. És per compartir-lo amb els indígenes, amb la gent de la teologia de l'alliberament, amb els qui tenen problemes a l'Amèrica Llatina». Definint, d'alguna manera, la seva tasca també en aquella entrevista afirmava que «des de la teologia de l'alliberament diem que els pobres els empobrim i que cal fer política». En aquest sentit, manifestava: «En aquest país i en molts països del Tercer Món, el poder públic no arriba a moltes necessitats i a molts drets. De manera que han de ser les esglésies, les religions, les ONG, la ciutadania... les que ho resolguin. La prelatura, ha estat l'entitat més significativa. I en l'època de la dictadura militar només nosaltres podíem obrir la boca. Els altres no podien».

El setembre del 2003, després de 35 anys de dedicació a la seva prelatura, Casaldàliga va posar a la disposició del Papa el seu càrrec, i la seva renúncia va ser acceptada. En aquell moment, tenia 75 anys i va començar a acceptar una vellesa que venia acompanyada de la malaltia del Parkinson, entre d'altres problemes de salut.  

Subscriu-te per seguir llegint