La mort de Juan 'el perruquer': el brutal assassinat, amb autors identificats, pel qual ningú ha pagat encara

"'Va tot bé?', recordo que aquesta va ser la pregunta que em van fer els agents. No sé per què, vaig respondre que sí". Es diu Dafne i aquesta conversa amb CAS OBERT, portal de successos i recerca de 'Prensa Ibérica', no és fàcil. Requereix reviure, recordar, instal·lar-se en aquell 6 d'octubre de 2014, el dia que van matar el seu pare. En aquesta data aterra la seva ment ara, una dècada enrere.

"Era de nit i jo era a la porta de la perruqueria del meu pare. Té un reixat, dona a una galeria, puges l'escala i està el local. Recordo que hi havia llum a l'interior... Jo estava fora, al reixat", reviu. "Tot bé", va contestar als policies. Res estava en ordre. Res anava bé, "però era com que em negava a veure-ho. Jo em deia... Res, ara ve, apareixerà".

L'agent va baixar de la furgoneta. "Estic buscant el meu pare, no tinc notícies des de fa un parell de dies, però no és res... tot bé", va corregir Dafne. Mitja hora més tard arribaria el xoc. Juan de la Peña, 54 anys, era trobat cruelment assassinat a l'interior de la seva perruqueria a Ceuta. El seu cos presentava una brutalitat extrema. "Amb el temps, perquè van preferir que jo no accedís al local, vaig saber que el meu pare estava ple de cops". Dafne continua: "estava en una banyera amb les mans lligades. Tenia damunt tovalloles, una rentadora...". El forense va aixecar el cos. "Aquí ja recordo poc", afirma Dafne. Va entrar en xoc.

"La Policia cerca a dos joves per l'assassinat d'un perruquer a Ceuta", resaven els titulars de tots els diaris. La notícia va commocionar la ciutat, Juan era molt estimat i conegut. Aquella nit, l'última, dos joves marroquins l'acompanyaven: A. M. i B.N. Són, assegura la policia amb certesa, els seus assassins. "Ho són", lamenta Dafne, "van travessar la frontera i es va acabar".

Identificats, però no jutjats. "Encara que és un altre país, el Marrocrealment està a cinc minuts d'aquí. Parles de frontera i sembla... no sé, una cosa llunyana. Però per a nosaltres a Ceuta és el nostre dia a dia. Tu vas caminant, travesses la frontera, dos policies, i ja està. Entrem i sortim d'Espanya per comprar, ens movem per coses quotidianes...", explica la jove. "Sona llunyà, 'un altre país', però en la realitat és com un poble veí, el poble del costat, per la qual cosa tot és més dolorós".

Com Dafne, com la majoria dels de Ceuta, tots dos -els assassins- han entrat i sortit d'Espanya amb assiduïtat. Ho han fet abans i després d'assassinar al seu pare. "Passen tranquil·lament, semblen immunes, parlen de no sé quin conveni, que no es pot fer res perquè són allà... Això és molt greu, senyors. Estan buscats per homicidi, però no compleixen perquè no viuen aquí".

Han passat deu anys i Dafne, fins i tot trencada, continua clamant justícia. "Saben qui són, saben on viuen, on estan... I el pitjor, el cas del meu pare no és l'únic, van matar i van cremar a una noia, Vanesa, a la seva família li ha passat el mateix que a mi".

3 d'octubre: deu anys enrere

"Aquell divendres vaig anar a la perruqueria", arrenca Dafne. "Recordo que li vaig demanar al meu pare diners per comprar-me unes sabates i vaig estar una estona amb ell. Em va dir que aniria a un concert. Venien dos amics marroquins". Dafne surt del local, i es creua amb un d'ells. "Quan ho vaig veure, vaig dir: no m'agrada ni un pèl". Intuïció. "Li ho vaig dir a la meva cunyada...". La jove no es va parar.

"Papa, si vols et pujo, li vaig dir, perquè hi havia una pujada des de la perruqueria molt empinada i ell sempre portava la seva maleta amb les seves tovalloles...". Juan va dir que no. "Si això et truco o t'escric per Messenger". Va passar la tarda, la nit i va arribar el dissabte, que va passar també. No el va tornar a veure més.

"Jo amb el meu pare tenia una relació especial. Era el meu amic", descriu Dafne. "Jo tenia 24 anys, sortíem, anàvem de bars, a casa seva...", apunta, "sempre em trucava, m'escrivia, per a explicar-m'ho tot. 'Que estrany que el meu pare no m'hagi trucat ni escrit, tu!' Li vaig dir a la meva parella, amb qui jo vivia aleshores".

Aquell dissabte, la perruqueria va estar tancada. "Era la festa del xai, festiu a Ceuta, per la qual cosa el meu pare no va obrir. Va passar una mica desapercebuda l'absència per aquest motiu. Tot i això, era raríssim... Des del divendres, no m'havia escrit". Avançava el dia, "que estrany, tu", va tornar a dir. L'alerta va saltar passat el festiu: la perruqueria tampoc no es va obrir.

72 hores després

"Vaig començar a buscar-lo", continua Dafne. "Vaig anar a la perruqueria. Estava tancada i aparentment no hi havia ningú. Vaig veure petjades brutes a la galeria... I recordo que a la mateixa porta vaig dir, fa olor del meu pare, em va venir l'olor". Va sentir un soroll. "Com aigua, com d'haver-se trencat una canonada, en queia molta... La porta estava tancada. Vaig anar a un altre lloc a buscar, el meu pare no estava aquí". Va marxar.

La jove va recórrer Ceuta, "on solia estar, on solia anar, sortir...", fins que va arribar la nit. "Vaig tornar a la perruqueria i em vaig asseure a la porta". Va ser quan va veure el furgó policial. "No ho oblidaré mai a la vida: pum, pum, pum". Després d'explicar-los que buscava el seu pare, els agents es van acostar a la porta. "Pum, pum, pum. Es va obrir fins i tot la finestra dels mateixos cops", recorda Dafne. Era la policia intentant entrar. "De sobte, els vaig deixar de sentir i vaig dir: ja han entrat".

Els veïns s'arremolinaven a la porta, els agents donaven l'ordre d'entrada a més investigadors. "Entraven amb bosses als peus, guants i màscares. En aquest moment, 2014, les màscares eren... Uhhh, alguna cosa va malament". Van seguir una infinitat d'entrades i sortides. "Fins que un policia em va dir: hem trobat un cos. No crec que estigueu en condicions de veure com està. Tens una foto del teu pare?". Era ell.

"No pot ser, no pot ser... ja és quan vaig entrar en xoc", reviu Dafne. Va rebre assistència mèdica. "Jo estava com en un somni, creia que estava a casa, somiant, al llit. No m'ho podia creure".

Causa de la mort: asfíxia per estrangulació, encara que el seu cos presentava una brutal pallissa. Centenars de folis que descriuen com, quan i qui. "Amb el temps ho he pogut llegir tot", explica la seva filla. No hi ha paraules per a descriure el que es va trobar. "El meu pare apareix amb les mans lligades amb el cable de l'assecador i amb un cinturó al coll. Està ficat a la banyera de la perruqueria, que és petitona, té les cames fora...".

Descriure-ho no és fàcil, però és important reflectir la crueltat, per no maquillar tampoc el sentiment que Dafne té avui dia per la impunitat. "Damunt del cos del meu pare hi ha unes tovalloles, una rentadora, un quadre que ell tenia... Com que el volien tapar". El saló estava regirat. Hi havia molta sang. L'escena dibuixava lluita i forcejament. Després de reconèixer el cadàver, va arrencar la recerca.

"Els seus amics marroquins"

Multitud de testimonis forgen el sumari. "El vaig veure amb dos marroquins al carrer Real", "jo el vaig veure amb dos amb males pintes a la discoteca i li vaig dir: 'Juan, vine amb mi', però van estirar ell", "anava com anat... fora de si". Es van incorporar, també, converses de Facebook, missatges privats. "El meu pare havia estat amb aquestes dues persones fins a la seva fi". Es busca a A. M. i B.N., va anunciar la policia, dos marroquins de 23 i 29 anys, que han procedit a fugir.

"No hi havia dubte, a través de Facebook el meu pare va escriure durant tota la nit a un amic comú amb els altres dos", explica Dafne. "Ha vingut B.N, és molt maco, ha vingut amb un altre amic (A. M.) i sortirem a un concert els tres". Juan va ser, sense saber-ho, reconstruint ell mateix la que anava a ser la seva última nit: "Hem anat a sopar, ens ho estem passant genial".

L'últim missatge va ser a les quatre del matí: "Ja hem acabat i seguirem a la perruqueria". Dafne, encara avui se sorprèn. "Això era raríssim. El meu pare mai havia anat de festa al local. De fet, sí que sortia, i potser acabaven a la galeria, solia dir que no podien entrar, que el saló era del cap. Era mentida, el cap era ell". Després d'aquest missatge, Juan va deixar d'escriure. "Estàs viu?", va preguntar des del Marroc l'endemà l'amic en comú dels tres. No va haver-hi resposta. No ho estava. Juan ja no podia contestar.

Frontera: Immunitat

"Van travessar la frontera i es va acabar", resumeix Dafne. Els agents de la Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta (UDEV) de Policia Nacional van identificar als autors en tot just uns dies, però ja havien marxat al país veí. "Quan van trobar el cos, ells ja havien tornat al Marroc". La policia va sol·licitar, via judicial, la posada en marxa d'una ordre de crida i cerca en l'àmbit internacional. "Està posada, però no serveix... com veus".

B.N i A. M., "amb identificació tal, nascuts a X, fill de X i de X", apunta Dafne, "se sap perfectament qui són i on estan, però cap d'ells ha estat detingut perquè per a això fa falta que estiguin en territori nacional".

Seria clau, explica, "que la policia marroquina pogués detenir-los o que saltés l'alerta a la frontera, per exemple, que hauria de saltar, si venen a Espanya. Sé que entren i surten d'Espanya i el Marroc, jo he vist a un d'ells a la fira de Ceuta... A la fira! I no ha passat res".

L'assassinat de Juan no és l'únic que continua impune. "La frontera és uns llimbs i només s'accedeix o s'aixeca aquest mur quan hi ha droga per enxampar", lamenta Dafne.

Al seu crit se suma el de la família de Vanesa Martín, a qui Dafne recorda. "El pitjor és que el del meu pare no és un cas aïllat, això és la norma... La família de Vanesa està igual". A Vanesa, una dona de 37 anys, la van matar, van amagar el seu cos, van callar mentre es buscava i la van cremar en una cova en 2019. Va aparèixer. Es va assenyalar un sospitós, l'autor, un altre ciutadà marroquí, que no ha estat jutjat perquè va fugir al seu país -"a cinc minuts d'aquí"- també.

"Em nego al fet que això caigui en sac foradat", explica Dafne. Porta deu anys de dol i lluita. Dafne, torna a l'avui, per a tancar aquesta xerrada. "Ningú em retornarà el meu pare, però necessito justícia per alleujar el meu dolor".

Divertit, solidari i lluitador. "El meu pare va començar 'pelant' a les cases amb 17 anys i va acabar amb el seu propi saló". Amant de la música, tocava el baix, "va ser 'sinistre'", recorda la seva filla, "quan era jove, els gòtics d'avui...". L'apassionaven els viatges i vivia per ajudar. "Si la seva mort va ser per una cosa econòmica, si es va negar a donar diners, per exemple, no ho tindria de veritat, perquè ho hagués donat sense amenaces. El meu pare ho donava tot...". Dafne mira al davant. "Soc la seva filla i continuaré fent el que sigui a la meva mà per fer-li justícia. No tinc por ni res a perdre ja".

Dafne ha creat una petició a Change.org sota el lema 'Justícia per l'assassinat del meu pare' en la qual sol·licita signatures per "demanar-li a la policia espanyola, a Interpol o a qui correspongui", que intervinguin i facin el que sigui necessari per detenir els assassins del seu pare. "Crec que en aquesta vida ningú es mereix el que li van fer al meu pare, i no entenc com les persones que suposadament ens protegeixen poden deixar lliures uns assassins el parador del qual coneixen amb certesa. És cruel".