Coaner Codina, il·lustradora: «L’evolució m’ha portat a il·lustrar llibres infantils»

Difícilment en algun moment de la seva carrera professional s’imaginava signant llibres per Sant Jordi enmig dels autors més destacats. La realitat, però, ha fet que els darrers llibres que ha il·lustrat, amb textos del reconegut escriptor Martí Gironell, esdevinguin bestseller. La Coaner Codina Pich (Súria, 1979) és una dissenyadora, grafista i il·lustradora amb un currículum envejable. Orgullosa del seu nom i del municipi on va néixer, la seva trajectòria professional i vital l’ha portat a residir a Barcelona, Amsterdam, Buenos Aires, San Francisco i Sant Feliu de Guíxols. La formació especialitzada va ser a l’Escola Superior de Disseny (ESDI). Després de treballar en importants equips de comunicació visual, el 2008 va obrir el seu propi estudi de disseny. Entre els reconeixements obtinguts hi ha el Laus, l’Anuari Pro i l’Art Directors Club Europa. Va participar en la creació de la identitat corporativa de La Sexta o de la careta del programa Buenafuente d’Antena3. Com a il·lustradora, forma tàndem amb Martí Gironell. Són autors d’obres imprescindibles per al públic infantil com El talp al meu jardí, El talp a l’Antiga Roma o El talp a l’Antic Egipte. Ara, també s’ha encarregat d’il·lustrar l’escenografia d’una òpera al Liceu per a infants.

Dir-se Coaner ja és un senyal identitari.

La idea va ser del meu pare. De jove, sovint anava corrent pel bosc de Súria al Santuari de Coaner. En algun moment, va pensar que si tenia una filla li agradaria que dugués el nom d’aquest paratge. Hem buscat i sembla que soc la primera amb aquest nom de zona. Fins al cap de catorze anys no va arribar la segona. Una de les meves àvies, d’origen aragonès, no entenia com em posaven aquest nom rústic. Ara ja està més instaurat.

Durant una època es va popularitzar la dita: dissenyes o estudies? Gaire no li devia agradar...

La brometa era pròpia d’una època que semblava que hi havia molts dissenyadors quan, realment, no érem tants. Jo quan vaig començar els estudis de disseny a la universitat, moltes persones em demanàvem quina seria la meva feina. Costava de definir-la perquè la societat no es qüestionava que fossin necessaris aquests professionals. La realitat diària ens diu que tot és disseny.

El sector ha crescut molt i han aparegut múltiples branques d’especialització.

D’ençà que vaig començar fins ara s’ha desplegat la disciplina del disseny gràfic i ha abraçat espais que fa uns anys ni s’havia creat la necessitat.

L’animació deu ser una de les branques que més ha crescut.

Sí, no deixa de ser el grafisme en moviment. Un altre avanç important són les aplicacions per als mòbils. A part del disseny, intervenim en la navegació i en la dinàmica d’interactuar amb la pantalla. Abans, bona part de la nostra feina tenia com a base el paper.

Des del 2014, vostè ha treballat molt en la il·lustració de llibres infantils.

No ha estat buscat. L’evolució m’ha portat a il·lustrar llibres. Una feina en porta una altra. Una editorial em va demanar que il·lustres el conte d’En Sebastià i el Mar, el que va ser el meu primer album il·lustrat. Vaig necessitar el meu temps per elaborar-lo, crear-lo i definir una línia. Va ser una peça que la vaig suar, però em va satisfer.

La projecció més rellevant arriba amb la il·lustració de contes infantils escrits per Martí Gironell.

El primer treball conjunt vas ser Un talp al meu jardí amb la idea de fer un únic conte amb el Martí. El projecte va anar molt bé. Crec que ara ja som més amics que companys de feina. Aquesta bona sintonia va fer que, com a historiador, proposés una evolució del personatge del talp cap a cultures antigues.

A partir del talp, els escolars aprenen d’una manera divertida.

Sí, perquè continguts que podrien ser més feixucs passen a ser molt amables. Són llibres infantils que no tot és oníric, il·lustrar-los requereix d’un treball de camp previ. Intento ser molt honesta amb el que ofereixo com a il·lustradora. El públic són els nens, esponges vives del que ofereixes, als quals se’ls ha de tenir molt de respecte.

Vostè forma part dels professionals que aneu al darrere d’artistes de la talla de Roser Capdevila o Pilarín Bayés?

Hi ha molta gent que ha anat darrere l’escola que han forjat aquestes dones creatives. Quan hi ha referents femenins com aquests, ajuden a fer veure que hi ha realitats que són possibles.

Per Antena3, l’any 2005, des d’Argentina vàreu fer la seqüència animada d’entrada del programa Buenafuente.

Fins aleshores, per executar projectes com aquest calia invertir moltes hores i recursos econòmics, però van aparèixer nous programes informàtics que democratitzaven la possibilitat d’animar gràfics. Participar d’aquest projecte amb un equip de disseny i animació des de Buenos Aires va ser una experiència molt rica a molts nivells.

Repassant la seva trajectòria hi trobem que amb l’equip de Zeligstudio van crear fa disset anys la simbòlica imatge de la Sexta.

El seu color verd perdura amb els anys. No és habitual, però es va triar perquè en començar aquesta cadena va fer una aposta important pels esports. Semblava que lligava verd i esports. Un altre motiu d’escollir-lo és que no hi havia cap altre canal de televisió que el fes servir.

Tot i que ja forma part d’una generació digital, fa servir eines clàssiques, com el llapis i els colors?

Per començar un projecte necessito recórrer a la vella escola. És un procés natural passar pel paper i el llapis abans d’arribar a l’ordinador. Els acabats ja passen pel filtre digital que et demana el mercat.

Fa poc han presentat unes làmines de promoció turística que han estat molt lloades.

Són de Sant Feliu de Guíxols. Intenten ser minimalistes, on es casen el disseny gràfic i la il·lustració. A part del vessant turístic hi ha un missatge nostrat i fins i tot poètic. A més a més de voler plasmar la bellesa dels seus paratges hi ha un vocabulari que forma part del substrat cultural del poble. La gent s’hi identifica. Quan em van fer la proposta vaig pensar que seria un encàrrec enfocat a l’agraïment, sobretot al lloc, a les persones que hi he conegut i les que m’hi han portat per passar-ho bé. He viscut a Sant Feliu i m’hi he sentit com a casa.

Quan parla de la feina transmet bones vibracions.

Gaudeixo amb la meva feina, és vocacional. Vinc d’una família creativa, innovadora. Des de crear una barana curiosa a fer un pessebre dins d’un coet espacial. La mare, era mestra de primària especialitzada en la plàstica. Ella defensava que les arts s’havien de desplegar amb força a l’escola. Ella em va deixar un llegat.

A l’art urbà gairebé no s’hi ha introduït.

M’impacta el fet d’haver de treballar amb un llenç tan gran com pot ser un mural. M’hi hauria de posar i experimentar. Sí que he treballat en un projecte urbà, en aquest cas de mapping a la plaça de la Virgen Blanca de Vitòria. Vam convertir aquest gran espai en un fons submarí amb dibuixos de les onades, peixos, coralls i elements pensats per als infants. Va ser espectacular comprovar com la gent vivia la projecció amb comentaris que «mira, mira, tenim mar a Vitòria». Era la primera vegada que els meus dibuixos assolien aquesta dimensió. A partir d’aquesta feina, va sortir un encàrrec d’una escenografia al Liceu per a una òpera adreçada a nens petits que és La cuina de Rossini. El projecte és a cinc anys i anem pel segon.

El seu cap deu bullir d’idees. Què li queda per fer?

Una vegada fetes les làmines de Sant Feliu, m’atrauria fer alguna cosa semblant i viatjar pel món il·lustrant diferents ciutats. També m’il·lusionaria molt crear un musical infantil amb un personatge de conte com el talp.

Com a surienca, ens ofereix alguna proposta per als barris antics que s’apaguen?

Si a Súria el Poble Vell s’ubiqués al centre de l’actual xarxa urbana no hi hauria cap problema, però no és així. Accedir-hi no és fàcil, però és una joia. A casa, alguna vegada havíem dit que estaria bé convertir-lo en un espai destina t al turisme rural i escolar. És un espai blindat, que permet que els nens juguin al carrer. Si hi ha activitat les cases es mantenen i no cauen.

Subscriu-te per seguir llegint