El codi no escrit dels conductors habituals de la C-55: Així intenten fer menys feixuga la circulació

Les dades ho confirmen, però, sobretot, els conductors ho constaten cada dia. El tram sud de la C-55 és una carretera especialment complicada, perquè la combinació d’un trànsit molt elevat (més de 30.000 vehicles diaris) amb una estructura molt tancada (via convencional però amb una mitjana de separació en gran part del seu traçat i que transcorre per un traçat sense capacitat de sortida en molts punts) hi provoca alteracions constants. Qualsevol incident o accident, per lleu que sigui, pot arribar a generar llargues retencions. Ras i curt, és una carretera permanentment imprevisible.

Tant és així, que s’ha convertit en un corredor d’autogestió dels usuaris, ja que gran part ho són habituals i, fins i tot, diaris. Podíem dir que entre els conductors s’ha implantat un codi no escrit per evitar complicar encara més una circulació ja de per si feixuga. Un dels exemples més evidents (per als que hi circulen sovint) és la situació que es produeix al tram de Manresa on hi ha habilitat un carril d’avançament d’uns 300 metres (sentit sud) que comença després de l’enllaç amb la carretera de Can Poc Oli i acaba a l’alçada del barri dels Comtals. És el doble carril que el Servei Català de Trànsit acostuma a reduir a un de sol (elimina el d’avançament) posant-hi cons en jornades d’operació tornada que es preveuen especialment denses. La mesura s’aplica perquè el fet que al final del carril els vehicles s’hagin de tornar a ajuntar en un de sol provoca un evident efecte embut que accentua la retenció. Doncs bé, en jornades ordinàries passa sovint que quan en aquest punt hi ha trànsit dens i, sobretot, quan aquest deriva en petites retencions, pràcticament cap conductor no opta per l’avançament, malgrat el carril que ho permet està lliure. Bàsicament, perquè els usuaris ja han pres consciència que, no només no serveix de res, sinó que fer-ho (i al final haver de confluir en un mateix carril) accentua la paralització. És una imatge curiosa veure quan es produeixen aturades que tot el carril esquerre queda lliure i pràcticament ningú no l’utilitza. De fet, en alguns punts els carrils d’avançament que hi ha (el que Carreteres anomena trams de 2+1) són relativament poc utilitzats, ja que el conductor sap que amb una via amb tanta densitat sovint serveixen de poc i que la reincorporació al final complica la circulació.

El tram sud de la C-55 segueix molt per sobre dels 30.000 vehicles diaris tot i els descomptes de l’autopista

Un altre exemple d’autogestió és que, malgrat que el servei de Carreteres va implantar en aquest tram abans de la pandèmia una xarxa de panells informatius (sovint poc àgils), els conductors habituals recorren diàriament a les xarxes socials per informar i informar-se, fins a formar una comunitat interna per intentar tenir les incidències gairebé a l’instant i, d’aquesta manera, poder actuar amb anticipació. En aquest sentit, el compte de twitter de la plataforma No més morts a la C-55 és una constant font d’informació quan hi ha incidències (per petites que siguin), tant a partir del que detecten els navegadors de mòbil com pel que hi comenten els mateixos usuaris.

Un codi de propi de bones pràctiques, fruit del coneixement generalitzat de la situació que es genera en aquesta carretera, es dóna gairebé cada dia en l’accés a la carretera dels vehicles que surten de Sant Vicenç. Una situació que, combinada amb l’obligació de reduir la velocitat a 50 km/h en el tram intern de Castellgalí, gairebé cada matí en hora punta genera una aturada de la circulació. Davant d’aquesta situació, els que ja són dins de la carretera opten per facilitar al màxim la incorporació dels qui surten del poble, conscients que si no es deixa l’espai suficient aquesta maniobra seria difícil i generaria una complicació al poble en forma de col·lapse intern.

També es constata, tot i que no hi ha dades que ho corroborin, que des que fa una dècada es va fer una transformació d’aquest tram hi ha molts menys ciclistes carretera que l’utilitzin. La poca amplada que hi ha quedat pel fet que hi hagi una mitjana i en alguns amb un voral mínim (per exemple, en el tram que passa elevat per davant de Sant Vicenç) la fan especialment perillosa per rodar-hi en bicicleta, i ha deixat de ser una ruta preferent. Tanmateix, els conductors han hagut d’aprendre també a tenir una especial cura amb els ciclistes, degut a aquest poc marge d’avançament.  

Subscriu-te per seguir llegint