«Era al balcó de l’ajuntament i el Chichi em va dir que prometés títols»

Fer-li cas al Chichi Creus sempre era una decisió encertada. Jordi Singla ho sabia i per això li va demanar consell. «Tu digues que tornarem, que guanyarem més títols», li va etzibar el base al capità abans de sortir al balcó de l’Ajuntament i adreçar unes paraules als aficionats que celebraven el títol de la Lliga Catalana guanyat a Girona, el dia abans, el 31 d’agost del 1997. No era una promesa del tot forassenyada per una plantilla que un any i mig abans havia conquerit la Copa del Rei, la del triple final de Creus contra el Barça a Múrcia. Però sí, cal reconèixer-ho, agosarada. «Tothom va riure», recordava Singla aquest dijous al migdia en conversa amb aquest diari: «era el meu primer any com a capità i no sabia què dir, allà al balcó». Potser no sabia què dir però la va clavar.

Jordi Singla va tornar a aixecar ahir el trofeu en la presentació dels actes del 25è aniversari de la boutade feta realitat. «Com pesa!», va exclamar quan ja portava una estona posant per a càmeres de televisió i fotògrafs. Era inevitable mirar enrere i tornar al primer èxit d’aquella temporada inenarrable. El mateix dia que la pluja esguerrava el Correfoc del 1997, tècnics i jugadors van ser rebuts al consistori per l’alcalde socialista Jordi Valls i després van saludar un miler de persones congregades a la plaça Major en un acte que -com podia ningú imaginar-s’ho!-, es repetiria al cap de nou mesos multiplicat fins a l’infinit en una ciutat embogida per una fita insòlita. La profecia involuntària de Singla transformada en un èxit sense precedents.

«No és que constantment ho estigui recordant, però guanyar la lliga amb un dels pressupostos més baixos del campionat era una gesta molt difícil d’imaginar», apuntava Singla sobre la recurrència del record d’un dia impossible d'oblidar: «és una de les grans fites de l’esport professional». L’ACB del TDK es posa sempre d’exemple dels somnis que es fan realitat, com el títol de lliga del SuperDepor de Mauro Silva, Donato, Fran, Djalminha i Makaay, entre altres; com la Premier que va guanyar el Leicester el 2016 contra pronòstic en un campionat ple de transatlàntics.

«El que vem aconseguir va ser molt gran, i ho veus amb el pas del temps. Ara seria el triple de difícil que es pogués repetir un èxit com aquell», reconeixia, a causa de les diferències de recursos entre els més grans i la resta. I des de la perspectiva del 98, Singla va valorar la brillant temporada que va firmar el Baxi el curs passat, en que va jugar la final de la Champions League, va entrar als play-off de la Lliga Endesa i es va classificar per la fase final de la Copa del Rei. «Va ser molt important i va arrossegar molta gent, a Bilbao hi havia quatre mil seguidors, però fa vint-i-cinc anys, en els dos partits de la final a Vitòria hi havia quatre gats», rememorava.

Imatges d’un dia irrepetible

Cadascuna de les més de cinc mil persones que el vespre del 4 de juny del 1998 van convertir el Nou Congost en una caldera ha guardat al llarg dels anys un àlbum de fotos a la memòria. Una selecció capriciosa però enormement emotiva. En la presentació del programa d’actes, el periodista Carles Jodar i membre de la comissió organitzadora recordava l’ambient que es va crear a la plaça de Sant Domènec, la bona sintonia amb els aficionats de l’aleshores Tau Vitòria, la rua de seguidors cap al Nou Congost. Un dia únic que va acabar amb el centre de la ciutat col·lapsat. Regió7, en concordança amb el moment, va treure una edició nocturna.

En l’àlbum de Jordi Singla hi ha «sobretot, imatges de la celebració, al club de tennis. Però també recordo que al matí vaig sortir a donar un volt i les botigues estaven engalanades de blanc-i-vermell«. Un ambient d’alegria i calma tensa abans de la tempesta d’eufòria que va culminar un període irrepetible. «Ja no va ser només la Lliga, durant aquella època es va guanyar la Copa, les lligues catalanes, es van jugar semifinals de l’ACB».

Dos anys després, el Manresa, diran alguns, tornava a la dura realitat. L’equip va perdre la categoria i va purgar dues temporades a la LEB. Aquella primavera del 2000, el TDK perdia el lloc entre els grans i el Deportivo de la Corunya guanyava la Lliga de futbol. Un relleu simbòlic entre els protagonistes de les dues grans meravelles de l’esport professional del canvi de segle. Però mentre els bagencs continuen a l’elit, els gallecs malviuen avui en dia al tercer graó de la jerarquia futbolística, la costosa Primera RFEF.

«Havia de sortir al balcó i dir quatre paraules, no sabia què dir», i el gran Chichi li va aplanar el camí amb una poca-soltada. «No vegis la conya que hi va haver quan ens vem proclamar campions!», recorda, divertit, el capità d’aquell grup convertit en llegenda. 

Subscriu-te per seguir llegint