Antoni Batista, periodista: «Ara puc fer periodisme de vivència del conflicte basc»

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Informació, periodista, músic i professor universitari. Ha treballat en diaris com l’Avui i La Vanguardia. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació. És expert en situacions de conflicte, com ara els casos del País Basc, Irlanda del Nord i Israel-Palestina. Sobre el conflicte basc, n’ha escrit deu llibres, l’últim és ETA i nosaltres. Aquest llibre revela moltes incògnites i aclareix el panorama sobre les relacions entre l’organització basca i Catalunya a través d’un periodista que va explicar el conflicte en primera persona a partir de fonts directes, parlant «sobre ETA, ni en contra ni a favor».

El fet de ja no ser a primera línia de la informació, què li permet?

Fer periodisme de la vivència, cosa que no podia fer abans. Ara, per exemple, puc explicar com van matar Carrero Blanco».

Què va representar Catalunya dins el món d’ETA i què va representar ETA dins el món de Catalunya?

L’ETA de l’antifranquisme va tenir molts suports a Catalunya. La prova més fefaent és la tancada de Montserrat. Aquí vam ser molt solidaris en la lluita contra la pena de mort. Després hi va haver les primeres eleccions europees i Herri Batasuna va tenir 39.000 vots a Catalunya, o sigui la xifra més important de l’Estat després del País Basc, la qual cosa va fer possible que tinguessin un diputat a Estrasburg; i uns dies després d’això, van posar la bomba a Hipercor. Evidentment, no cal dir que les simpaties que poguessin tenir van quedar justíssimament eliminades. ETA va ser criticada amb duresa pels propis independentistes; a ells que els critiqués l’Estat els era igual, però que els critiquessin els independentistes s’ho prenien en consideració. Vam passar d’una gran simpatia, 39.000 vots, a un gran rebuig, a partir d’una bestialitat com va ser l’atemptat d’Hipercor. I després, al final d’ETA, jo crec que hi ha un paper important que va fer Catalunya de ser un territori neutral com a escenari que propiciés algunes de les accions de pau i reconciliació.

En algun moment hi va haver relacions orgàniques d’ETA amb Terra Lliure, l’MDT o el PSAN?

A mi no em consten, perquè precisament quan en Madariaga fa la primera autocrítica des de dintre d’ells a l’atemptat d’Hipercor, diu que, com a mínim, podien haver preguntat què pensava Terra Lliure que fessin una animalada com aquesta... Pel que jo he esbrinat, de relacions orgàniques no n’hi va haver amb cap d’ells, ni amb el PSAN, ni amb l’MDT, ni amb Terra Lliure, però persones militants d’aquestes organitzacions sí que van tenir relacions amb ETA. El cas més flagrant és el de Joan Carles Monteagudo, que va deixar Terra Lliure i es va fer militant d’ETA, i va morir en un enfrontament, ja com a membre d’ETA.

Anant al cas particular, ¿per què no va funcionar l’assalt a la caserna de Berga de l’octubre del 1980, una acció que gairebé ha esdevingut llegenda?

No va funcionar perquè era forassenyat que una organització de joves principiants, com em van confessar a mi els propis membres del comando, intentés robar 150 fusells tipus Cetme de l’arsenal d’una caserna fortificada de l’exèrcit espanyol. Era una qüestió de logística, d’estratègia i de mala perspectiva.

Amb aquesta acció, en el cas de resultar reeixida, pretenien venjar la mort del Txiqui?

Això era el que deien ells. Més que venjar era el factor humiliació, perquè ells aquí no pretenien matar ningú, no era un acte de revenja pròpiament dit. En tot cas era una revenja d’estratègia militar, de dir «nosaltres som capaços d’entrar en una caserna vostra i robar-vos les armes». Volia ser un acte d’humiliació però no pretenien fer un acte per fer víctimes. La mort de Carrero Blanco sí que va ser un acte de revenja per la mort de Txiquia, un altre cap d’ETA. El comando que va matar Carrero Blanco es deia comando Txiquia, per venjar la mort d’Eustaquio Mendizábal. Això sí que era un acte per dir «vosaltres feu això, nosaltres fem això»; però pel que fa a Berga, si de cas, el factor revenja era més de tipus estratègia psicològica.

El paper de la gent del Bages que va ajudar el comando de Berga va quedar poc lluït...

Ells no sabien a què ajudaven, ells sabien que ajudaven un comando i que li donaven un suport logístic, perquè els d’ETA no els van desvelar res fins que els van tenir al davant. Donaven suport com tantes altres vegades s’havia donat suport logístic a altres comandos d’ETA. Ells no en van saber res fins a un o dos dies abans.

De tota manera, tot i no haver fet gran cosa, també van rebre un fort càstig de la justícia...

La seva implicació va suposar, entre altres coses, que els van amagar, i en una de les cases hi tenien les armes, i dos d’ells també van entrar a la caserna.

La pena no va ser massa dura, potser més que per la implicació real que hi van tenir?

És que és difícil de mesurar això. Com ho mesures... No ho sé... Van participar en una acció considerada i tipificada com a terrorisme i els van aplicar les mateixes penes que als altres. Potser a alguns no tan dures, però és clar, als que van entrar a la caserna, les mateixes. El que passa és que alguns es van poder escapar i van estar molts anys exiliats.