Mezquida emociona en el concert de Patum que omple la plaça de Sant Pere

Prop de 1.300 persones van omplir el melic de la festa del Corpus (800 amb cadira i 400 a peu dret) per escoltar la nit de dissabte la suite Patumada en una llarga i intensa primera part. Un motivadíssim Marco Mezquida, l’artista convidat en aquesta edició del Concert de Patum, va emocionar al públic assistent. Com ja havia seduït el públic al Kursaal de Manresa.

«He volgut recollir l’esperit de la festa, la part festiva, solemne i esbojarrada, lírica i més feliç amb el meu segell musical», va explicar el pianista menorquí. I Robert Agustina, el director del concert, assegurava a l’auditori, i amb tota la raó, que «segurament molts de vosaltres no sabíeu res d’ell... a partir d’avui ja no l’oblidareu». Mentre la Banda del Memorial interpretava a la segona part les peces clàssiques patumaires el pianista i compositor del moment afirmava a aquest diari que havia estat «un honor poder participar i viure un dels millors moments musicals de la meva vida». 

Acompanyat per la cinquantena de músics de la Banda del Memorial i amb la percussió del sallentí Lluís Ribalta, durant una hora i mitja i en set parts, Mezquida va trencar els cànons de la música de Patum amb un respecte reverencial. Imbuït en l’essència d’una festa (no la coneixia), va arribar a oferir cinc bisos passada la fresca mitjanit. L’intent d’un sisè va ser ofegat per les notes del Tirabol de cloenda (ja sense el director) com cada any.

El moment central de l'Off Patum amb propostes com el Cap d’Any Patumaire o La Patum de les Andròmines va ser sublim. Després, el protagonista de la nit és mostrava rendit «a l’ambient de la plaça i a l’amor per aquesta música amb una immersió personal per mantenir la bellesa d’aquestes peces». Les començava amb música clàssica, una balada, jazz poètic, un pasdoble, samba o reggaeton. Amb les seves capacitats d’improvisació i harmonització, dialogava musicalment amb la banda per acabar fusionant-se amb els sons típics: les Maces, els Plens, el pasdoble torero (el Patumaire) o l’emoció de l’Àliga. Era com seure al Bourbon Street de Nova Orleans i acabar prenent-se una barreja a un bar de Berga. A la segona part, sempre curta i més encara després del viscut a la primera, van sonar deu peces tradicionals dels salts de Patum i un ball de Gegants perdut (el número 9) i tornat a tocar després de més d’una centúria.  

Als concerts de Patum han acudit altres pianistes destacadíssims com Albert Guinovart o Manel Camp. O la sublim trompetista Andrea Motis, la Dharma i Llibert Fortuny entre altres. Marco Mezquida es va mostrar com un músic integral i eclèctic. El piano semblava el d’un concert de clàssica o de jazz a una cava, improvisant amb mans i colzes o tocant-lo directament a les cordes per semblar una guitarra o una arpa. La setmana passada el seu company de creacions Chicuelo fusionava a Correà el flamenc amb la música barroca de Biber. Dissabte a la nit, Marco Mezquida ho va fondre quasi tot amb gran lluentor. Pujarà diumenge a La Patum per primera vegada. Després l’esperen dotze actuacions arreu d’Europa en vint dies.

Pràctiques per revisar

El servei de protocol de l’ajuntament de la ciutat i l’organització del concert haurien de revisar unes pràctiques ancorades als anys seixanta. Les tres primeres i llarguíssimes files de cadires estaven reservades per les «forces vives» amb consorts o familiars. A continuació i fins a la desena (i última) totes les localitats estaven ocupades per jerseis i mocadors (de coll) des d’hores abans del concert. Més de la meitat de l’aforament quedava fora de la disposició del públic general amb entrada pagada. Molts i més van acabar a llocs sense visibilitat o maldestres tot i arribar amb l’antelació suficient.