La pèrdua, vista per un gran Noé

Cineclub projecta aquest diumenge Vortex, un dels títols indispensables del 2022. El seu autor, Gaspar Noé, s’erigeix en una de les veus més iconoclastes, radicals, polèmiques i brillants del cinema rodat en els últims vint-i-cinc anys.

El director francoargentí ens ha sorprès i entusiasmat amb la seva nova proposta, la més sentida i íntima de la seva controvertida i imprescindible filmografia. Vortex ens capbussa en l’irremeiable declivi físic i cognitiu d’un matrimoni d’intel·lectuals. La demència d’ella comporta el desconcert i el turment de la seva parella. Vortex neix de dues experiències personals summaments reveladores del seu director: la mort de la seva mare, amb una demència d’Alzheimer, i l’ictus que patí el mateix Gaspar. Noé ha renunciat en aquesta ocasió a l’ímpetu formal i dramàtic que defineix la seva obra (Irreversible, Love, Climax, …), però sota la seva mirada serena i continguda hi podem reconèixer novament l’audàcia il·limitada d’un creador subversiu que en el seu nou film ha apostat per una intensitat menys cridanera i catàrtica però igualment revulsiva i inventiva.

La pantalla està dividida en dos en la major part de la pel·lícula, i aquesta formulació expressiva no és capriciosa perquè reflecteix significativament el progressiu (i dolorós) distanciament que pateix la parella per la malaltia d’ella. La càmera, propera i punyent, esquinça els seus agònics personatges i ens desvetlla en cadascun dels seus aspres i mesurats plans els efectes devastadors del pas del temps amb una mirada demolidora i implacable, i amarada alhora d’una sensibilitat tan potent com conmovedora. Françoise Lebrun (revelada a La maman et la putain) i Dario Argento (el llegendari director italià) estan inconmensurables. El Noé més madur i estremidor ens ha obsequiat amb una radiografia excepcional sobre l’abisme de la pèrdua.