Em dic Paul Newman

Vinc d’una família jueva procedent de l’actual Eslovàquia. El meu pare era un alcohòlic, escriptor frustrat, convertit en venedor d’articles esportius. La meva mare era una persona obsessiva fins a l’exasperació, que tenia cura de mi com si fos un altre dels seus gossets enfarfegats de llepolies. Aquell ambient tòxic em va impulsar –com a tants d’altres de la meva generació– a anar amunt i avall en les més diferents ocupacions. Per la guerra, em vaig allistar als Marines i la vaig passar a Guam i Okinawa, però el millor va ser quan vaig anar a parar a Hawai, on vegetava llegint Nietsche per fardar i bevia cervesa per gust.

L’exèrcit em va proporcionar una beca per estudiar a Yale. Vaig triar Interpretació, encara que jo era un noi insegur, massa addicte al mam i sense visió de futur. El que sí tenia era tossudesa i ganes de sobresortir. Així, doncs, em vaig arraconar a l’Actor’s Studio de Lee Strasberg i Cheryl Crawford a New York, on s’havien format gent com Marlon Brando, Monty Clift i James Dean. La meva tècnica interpretativa prové de la interiorització que defensava Stanislawski, en el sentit de que cada personatge ha de bastir-se de les pròpies experiències i sensacions de l’actor, en oposició al distanciament didàctic preconitzat per en Bertold Brecht.

La meva primera pel·lícula fou un bunyol. L’única cosa que valia la pena d’El calze de plata eren els agosarats decorats expressionistes. Em va saber greu, però la sort em va venir quan el meu amic James Dean va morir en accident, perquè vaig heretar el seu paper del boxejador Rocky Graziano a Marcado por el odio. Va ser un èxit. Resulta que fins i tot els meus ulls blaus il·luminaven el blanc i negre, vaja. A partir d’allí, tot van ser flors i violes a la meva carrera. Vaig fer films amb Martin Ritt, Stuart Rosemberg i George Roy Hill –amb aquest darrer Dos homes i un destí i El cop, amb el meu amic Bob Redford–, vaig col·laborar amb l’èpica jueva d’Exodus, d’Otto Preminger, vaig fer de detectiu llegendari a Harper. El que podia desitjar i més fins als 80 anys.

Vaig conèixer la Joanne Woodward al despatx del meu agent i després fent tots dos Picnic als escenaris de Broadway. Hem viscut junts durant 50 anys, perquè hem estat amants i, sobretot, amics. La mort per sobredosi del meu fill Scott –un dels tres que vaig tenir amb la meva primera dona, la Jackie– em va trasbalsar, fins al punt de tornar a la beguda. Em van salvar la Joanne i la meva passió per les curses d’automòbils. Sabeu que vaig ser segon a Le Mans i vaig participar a Dayton ja ben granadet?

La meva cara va servir per comercialitzar un adob per a les amanides, però tots els beneficis els vaig dedicar a campaments per als nens i nois necessitats, encara que mai vaig voler que se’m considerés un filàntrop. Quan els metges em van dir que el càncer de pulmó que patia esdevenia inguarible, em vaig retirar a la meva granja de Connecticut amb la Joanne, els fills i els amics de sempre. Voldria ser recordat com l’Eddie Felson d’El buscavides, l’home que vol guanyar i que sap perdre. Aquesta i Rachel, Rachel, que vaig dirigir per a la Joanne, són el meu llegat. Recordeu-me, quan les veieu a la tele una nit de calma.