Carlos Saura

El dia 10 d’aquest mes de febrer ens va deixar en Carlos Saura. El recordo amb una molt especial estimació de quan va venir convidat per rebre el Plácido d’Honor a l’edició del 2002 del nostre Fecinema i ens va fer el regal de l’estrena absoluta de Salomé, una adaptació del drama d’Oscar Wilde a la dansa flamenca, amb el protagonisme d’Aida Gómez, que havia estat la més jove directora del Ballet Nacional d’Espanya. Saura es va mostrar un home culte i amable en el dia i mig que va estar entre nosaltres. Sense ser presumptuós, li agradava explicar anècdotes per poc que el provoquessis. Em va parlar de la seva relació amb Buñuel, en els temps en què el mestre de Calanda rodava la seva particular versió de la Tristana, de Pérez Galdós. Buñuel solia prendre abans de sopar un combinat que ell havia batejat com buñueloni, que era un negroni però amb Carpano, per comptes de Campari. Al costat de Saura, tots dos asseguts al Zocodover de Toledo, Buñuel li referia que el van fer fora del MOMA de Nova York per culpa d’en Dalí i els alts i baixos de les seves relacions amb els productors mexicans (Alatriste i Dancigers) i francesos (Silberman). Per la seva banda, Saura parlava de les seves visites a Charles Chaplin –el pare de la Geraldine– a la seva casa suïssa de Vevey. Llavors, Charlot patia ja demència senil. Es passava hores veient les seves pel·lícules i plorava. Només una escena de Candilejas el feia riure com un nen: la del concert de violí i piano d’ell mateix amb Buster Keaton.

Van ser un goig les hores que en Saura va viure entre nosaltres aquí a Manresa. No mostrava gens l’orgull dels seus guardons a Berlín, Canes i Sant Sebastià, a la vegada que les seves nombroses nominacions als Oscars. Era una persona entranyable, amb qui era fàcil establir amistat. Al fill que tenia amb la Geraldine li havien posat Shane i, quan li vaig dir que Shane (Raíces profundas) era la meva pel·lícula favorita d’infantesa i per sempre un dels millors westerns, la simpatia es va instal·lar entre nosaltres dos. A més de Buñuel, els seus directors de capçalera eren Fellini i Bergman, ja veieu de quins atots es despenjava. Penso, però, que Fellini li va servir de poc, si no és a Mamá cumple cien años. En canvi, la petjada d’en Bergman es veu ben clara pel que fa a la intersecció dels temps narratius a La prima Angélica i a la meravellosa Elisa, vida mía, per a mi la seva obra mestra.

Home polifacètic –fotògraf, dibuixant i escriptor–, la música sempre ha tingut importància al seu cinema. Qui no recorda la cançó ¿Por qué te vas? cantada per la Jeanette a Cria cuervos i la tonada medievalista Schiarazula Marazula, de Giorgio Mainerio, a la mencionada Elisa, vida mía? Saura ha fet servir composicions de Satie, Mompou, Mozart i bandes sonores especials de Luis de Pablo i de Roque Baños. I aquí esgranem les dotze cintes sobre música popular, des del flamenc fins a la jota aragonesa, amb menció especial a les col·laboracions amb Antonio Gades.

Si em pregunteu quines són les pel·lícules de Saura que aconsello en homenatge, us assenyalaria que La caza, Peppermint frappé, Elisa, vida mía, Bodas de sangre, Tango i Deprisa, deprisa.