La Farsa entoma el debut de Benet i Jornet

L’Agrupació Teatral La Farsa de Berga i Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) estan entrelligats d’ençà que el dramaturg va fer el servei militar a la comarca. Va ser molt proper a l’entitat i durant els anys 70 i 80 La Farsa va muntar moltes obres seves. Però Angelina Vilella, que ha dirigit nombrosos muntatges i que acaba de rebre el Premi de Cultura del Berguedà, tenia guardada al calaix, des del 1965, Una vella, coneguda olor, el primer text que Benet i Jornet va estrenar (el 1964, al Romea) i publicar. «Estic molt il·lusionada amb aquesta obra, perquè en tinc un primer exemplar, de quan en Benet i Jornet feia aquí la mili i encara no havia publicat res. Com que es coneixien amb el meu germà, sopava a casa botifarra i cigrons, per treure’s la pena del quarter», remarca aquesta incansable creadora, que s’implica a fons amb tot.

D’Una vella, coneguda olor també en destaca que transporta a una època, els anys 60, «que per sort ja és història, perquè no t’ho passaves gaire bé. Calia treballar molt per tirar endavant, no es podia parlar català, tot estava prohibit i era pecat. Hi havia moltes diferències socials i això ho marcava tot». La història s’emmarca als patis de veïns del barri de Sant Antoni de Barcelona, on volen tirar a terra cases per obrir un carrer. I entremig batega el conflicte íntim de la Maria, que té ganes de trencar les cotilles que no la deixen volar. «Hi ha fragments que penses: ‘com pot ser que hagi escrit això en aquesta època’, si va contra el masclisme!», assenyala Vilella.

Els consells de Sergi Belbel

La berguedana ha fet recentment unes classes amb Sergi Belbel sobre teatre i Pastorets. Belbel, que va ser el darrer en fer un muntatge professional d’Una vella, coneguda olor (el 2011 al Teatre Nacional de Catalunya), li va aconsellar, sobretot, «que busqués una bona actriu per fer de Maria –i la tinc, la Laura Corminas– perquè el públic surti plorant cada dia de tant bé que ho fa». També li va recomanar «no tocar res, perquè és un text preciós i no gaire llarg, una hora i vint minuts amb les cançons que sí que he afegit i que cantarà la Júlia Camprubí, en directe demà i diumenge, i per dilluns ho ha deixat enregistrat». Les cançons, versions d’Ovidi, Serrat i Raimon, s’introdueixen al final de cada acte. «Al final, D’un temps, d’un país fa posar la pell de gallina, perquè relliga amb tot», apunta Vilella. Altres petites variacions que ha fet, sense tocar el text, és fer presencials la veu de la dona i el nen que inicien l’obra i convertir el vell Quimet en la senyora Quimeta.

L’escenografia ha portat molta feina, perquè és complicat reproduir un pati de veïns. Els de la Farsa es van inspirar en el balcó comunitari de Cal Blanxart quan hi van anar a fer les fotos de promoció de l’obra. I també han donat importància al so, recuperant una emissora antiga del Sàhara i cançons de Marisol, El Porompompero... fins i tot han gravat una telenovel·la amb Josep Maria Suades i Ariadna Cortina.

No és habitual que facin tres funcions, però lamenten coincidir amb un pont: «sap greu que hi hagi qui no la pugui veure». Vilella ja pensa en fer la continuació de l’obra, Olors. «M’encantaria, però hauria de ser correlativa. En aquesta Benet i Jornet ja hi va afegir un final per explicar la història de la família, només amb moviment. Belbel em va animar a fer-lo en homenatge a ell».

Subscriu-te per seguir llegint