Alba recupera el clàssic «El gran día de la señorita Pettigrew» de Winifred Watson

La posteritat té rumbs estranys. I, si no, que li ho diguin a Winifred Watson, una escriptora britànica caiguda en l’oblit, que en tan sols deu anys, els que van del 1934 al 1945, va desenvolupar una trajectòria d’èxit efímer. Després, el silenci. El zenit havia arribat amb El gran dia de la senyoreta Pettigrew, una deliciosa comèdia eròticosentimental que, llegida avui, és una càndida reedició del conte de la Ventafocs però que en el moment en què va aparèixer (1938) el seu editor va considerar en un primer moment excessivament atrevida per als cànons morals anglesos (cal recordar que L’amant de Lady Chatterley apareguda el 1928 no es va poder publicar a la Gran Bretanya fins al 1960). Per sort, la realitat no li va donar la raó i la novel·la amb la seva vivesa, els seus diàlegs aguts i maliciosos i la seva absurda alegria va il·luminar com una bella bengala els incerts dies previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Després va arribar la contesa i ja ningú estava per històries d’evasió sobre dones que s’empoderen a base de sexe, alcohol i clubs nocturns, per molta intenció mainstream que tinguessin. Hollywood va arribar a comprar els drets de la novel·la però l’esperit cendrós del moment va poder més i la pel·lícula no es va fer. Van haver de passar set dècades perquè el projecte cristal·litzés en una adaptació amb Frances McDormand i Amy Adams el 2008, propiciada pel feliç redescobriment de l’obra el 2000, èxit que la mateixa Watson va arribar a gaudir als 94 anys, dos abans de la seva mort. També cal recordar que la pel·lícula, Un gran día para ellas, va ser un pàl·lid reflex d’aquest espurnejant relat.

Watson marca amb ritme frenètic –des de les 9.15 del matí fins ben passades les 3.47 de la matinada en capítols que es desenvolupen sense donar al lector la possibilitat de relaxar-se– en l’arc temporal d’un dia, el dia D en l’existència de la protagonista, la senyoreta Pettigrew, una dona de 40 anys –edat llavors considerada molt més provecta que en l’actualitat- institutriu i filla de rector. La seva ha estat una vida grisa, bolcada als altres sense que hagi rebut per això cap recompensa afectiva.

Una bona equivocació, digna del millor vodevil, fa que Pettigrew acabi com a empleada de Delysia LaFosse, una jove cantant sense res al cap, que fa equilibris perquè cap dels seus tres amants sàpiga de l’existència dels altres, al mateix temps que s’entona amb xampany i ratlles de cocaïna. No és un tipus de vida edificant, però per a la institutriu és una finestra a la vida glamurosa que ha pogut entreveure en les pel·lícules (i aquí es podria establir un paral·lelisme entre ella i la Mia Farrow de La rosa porpra del Caire) i que a la fi li reporta molta més felicitat que els ambients virtuosos i decents en els quals ha viscut fins al moment sense trobar en ells el menor rastre de comprensió i afecte. La seva recompensa és ser apreciada i reconeguda en aquest món immoral.

Impossible escandalitzar-se per això. Això és el que van interpretar en els anys 30 els lectors d’aquesta obra, filla del seu temps. Avui alguns comentaris declaradament xenòfobs de l’obra –no gaire diferents dels que podem llegir en una obra d’Agatha Christie– podrien xocar-nos i és d’agrair que ningú hagi intentat depurar-los perquè estan donant informació valuosa d’una manera de viure que poc té a veure amb els nostres cànons actuals.

L’edició d’Alba, amb traducció d’Isabel Murillo Fort, recull les il·lustracions originals de Mary Thompson, que, en combinació amb el text, porten a no abandonar el somriure en cap moment durant la lectura. Un plaer.