«Hardy és un autor amb arrels, que no menysprea ser la veu d’un lloc i d’una gent»

Thomas Hardy (1840-1928), un dels grans novel·listes del seu temps, va publicar el seu primer llibre de poemes amb 58 anys i va continuar la seva carrera durant més de dues dècades amb vuit volums que són una de les propostes més coherents i seductores de la poesia anglesa de principis del segle XX. Alba Editorial mostra l’esplendor poètica de Hardy en una imprescindible Antología amb traducció de Xandru Fernández (Turón, 1972), qui recorda que l’autor va abandonar «deliberat de la narrativa arran de les crítiques que va rebre per la seva novel·la "Jude el Oscuro, el 1895".  

La poesia va ser un refugi per a Hardy quan la seva narrativa va ser objecte de retrets per la seva cruesa? 

Fins a un cert punt, sí. No és que aparegués de cop aquesta ambició poètica, però sí que hi ha aquest abandó conscient de la narrativa després de publicar Jude el Oscuro. És llavors quan decideix centrar-se en la poesia.

Quins elements en comú hi ha entre el Hardy novel·lista i el Hardy poeta?

El paisatge, fonamentalment. Hardy és un autor amb arrels, no menysprea ser la veu d’un lloc i d’una gent. La interrelació que es veu en les seves novel·les entre el paisatge, l’arquitectura i els drames dels personatges apareix també en molts dels seus poemes.

Va publicar el seu primer llibre de poemes als 58 anys, la seva vena poètica era anterior?

El seu primer poema, o almenys el primer que es conserva, és del 1857, encara que el va publicar el 1916. I encara que el seu primer llibre de poemes és del 1898, hi recull peces de les dècades dels seixanta i setanta. Fa la sensació que alguns poemes van tenir un llarg procés de reescriptura, sobretot els que es recullen en els seus primers llibres.

Quins són els trets més importants de la seva poesia? 

Jo diria que el tret més cridaner és el pudor i la ironia amb què tracta, sovint, temes com el pas del temps, la mort, la vellesa, l’ineluctable... Si compares els seus primers poemes amb els últims, el que es veu clarament és que no ha deixat d’escriure sobre les mateixes coses però ha anat adoptant un distanciament que, sense arribar a ser sarcàstic, adquireix a vegades un to burleta.

Li fascinaven els paisatges de boires i fantasmes?

No especialment. Hi ha molts fantasmes en els seus versos, sí, són una figura recurrent, però no tenen una funció admonitòria, la seva funció no és ni la venjança ni l’ensurt, són records, imatges que es resisteixen a l’oblit. Com en el poema Mobiliario viejo, on explica els fantasmes que sorgeixen dels diferents objectes. O en Amigos en el más allá, on els morts es desprenen de les seves possessions i ambicions mundanes.

Com eren els ambients rurals que dibuixava? Bucòlics, idealitzats o realistes? 

En els seus poemes no hi ha exactament ‘ambients rurals’ en el sentit en què podem usar aquesta expressió quan parlem de les seves novel·les, en les quals hi ha, efectivament, una reconstrucció del món rural, del treball dels pagesos, dels seus costums, sentiments, vida sexual... Encara que en alguns d’ells, com a La feria de las ovejas, hi ha reminiscències de la vida pagesa, però com a escenes per reflexionar sobre el pas del temps.

La catàstrofe, tan present en la seva narrativa, apareix en els seus versos?

Dedica un poema a l’enfonsament del Titanic, crec que això respon a la teva pregunta...

El seu pessimisme innat també envaeix la seva poesia?

En la seva poesia hi ha un tema que apareix amb una certa freqüència, que és el dels nens no nascuts. Ho utilitza per reflexionar sobre el valor de l’existència, com si dubtés entre lamentar-se per la sort d’aquests nens o envejar-los; se sol decantar per aquesta segona opció.

La història d’amor amb la seva esposa explica molts versos?

Després de morir la seva esposa, Hardy fa un viatge, una espècie de peregrinació, per recórrer llocs que van visitar junts. D’aquest viatge neixen diversos poemes, impregnats molts d’ells de culpa per no haver sabut aprofitar el temps al seu costat. Hi ha una mena de remordiment unit al sentiment de pèrdua, com si lamentés no haver-la estimat més.