Toni Casassas a la Mediterrània: «El primer dia que ho vaig fer ningú sabia que em posaria a cantar»

Comença amb La dama d’Aragó i L’emigrant, que li serveixen per posar-se en situació. Després va seguint segons com li surt: El testament d’Amèlia, La presó de Lleida, Els segadors antics, el cant càtar Lo Boièr (Lo Bover)... i avui, al refugi antiaeri de la Renaixença, té previst acabar amb El cant de la Sibil·la de l’Alguer. «Són tot de cançons catalanes antigues, de drames familiars: el cant trist català. Jo no soc ni cantautor ni cantaire d’una coral, jo soc un cantador, un cantaor, que agafa els laments i plora amb aquests relats de desesperació», exposa el vigatà Toni Casassas Bover, que el juny ja va actuar a l’(a)phònica de Banyoles.

Toni Casassas Bover ha estudiat arquitectura i s’ha fet un nom amb la pintura, la fotografia i el cinema documental. «Sempre intentant anar de dins cap a fora i ara he passat a ser jo el personatge», admet. De fet, Entre cor i branca va ser primer un documental per la discordança que va notar «entre jo i la natura», en trobar-se a la casa familiar, de la branca Bover, situada entre Borredà i Castell de l’Areny, on va decidir aïllar-se després de l’1 d’Octubre «i l’engany i la decepció que vam tenir molta gent», i arran de la pandèmia.

Sentint els cérvols i buscant com comunicar-se amb la natura «tan salvatge», va fer «un crit molt profund» a dins del pou que hi ha a la casa. I va trobar la seva afinació natural. Ara s’adona que ja té cintes de casset gravades «quan estava en un estat de malenconia profunda i, amb la guitarra al pit, buscava una ressonància, una afinació que m’ajudava a plorar. Perquè el so té molta relació amb el cos, l’estat d’ànim». I ja cantava drames ancestrals, com El testament d’Amèlia.

En tot el que ha fet: quan ha pintat, ha fet arquitectura, documentals, i el llibre Castell de l’Areny. Memòries d’una comunitat rural (2021), amb testimonis d’una vintena de famílies, ja hi ha ressonat «el passat, la malenconia, la passió, sempre fugint de les coses professionals, dels dogmes», reconeix. Quan diu que abans no havia cantant mai «s’enfaden molt els acadèmics», remarca.

Al cant hi ha arribat després de treballar amb una logopeda, a qui li va explicar la sensació que tenia d’haver perdut la seva veu parlada: «no podia cantar o cridar perquè em cansava». Amb exercicis de respiració i postura, un dia li va sortir «una ‘A’. Em va dir: ‘recorda que aquesta és la teva veu, aquí ets tu’. I vaig guardar la ‘A’». També el van ajudar els poemes de l’amic Lluís Solà, de Vic, que té la teoria que «cada llengua té el seu so, i cada persona té el seu so, i cada llengua produeix les seves pròpies melodies». Amb la seva afinació natural, «que és menys brillant que l’estàndard, però més profunda», li va sorgir «tota la sèrie de malabarismes harmònics. I t’escoltes al pou, i et va afinant». De fet, assegura que a Entre cor i branca. Cants del pou hi ha la lletra de les cançons i la melodia, però que «tot plegat es trenca quan arriba l’harmònic, i només hi ha pura vibració. Crec que és el que impacta. A vegades, quan canto, em poporso a plorar. Perquè estic allà ficat en la història, i m’emociono dient ‘adeu-siau, mon pare, no us veuré més!’»

Primer es va provar a Ruanda, on va anar a fer un documental, i va trobar que el seu cant connectava amb els joves. En tornar a Vic, en postpandèmia, va muntar una performance a l’església de la Pietat: «ningú sabia que em posaria a cantar. Ningú sabia que cantava i vaig estar-hi tres hores al matí i dues hores a la tarda sense parar, una cançó darrere l’altra, sense cansar-me gens. Va ser una mena de catarsi. Em vaig dir: ‘has de fer plorar a tothom, i fer net’».

Arran de la resposta, se’n va anar a Menorca, a Brussel·les, on va actuar davant de Puigdemont, i «tot ha anat creixent molt ràpid».

Subscriu-te per seguir llegint