«A la Marina no se li acudiria comprar carn envasada en plàstic»

Els separen set dècades però durant uns mesos, després de la primera visita a Bruguera (Ripollès), es van escoltar i es van sentir prop l’una de l’altre mentre les ovelles pasturaven fins el punt que la vida de la Marina Vilalta, amb 96 anys la pastora més vella de Catalunya, és un cant al món rural que el periodista berguedà de TV3 Abraham Orriols (1996) ha posat per escrit a Una vida a les muntanyes. La presentació del llibre a la seva ciutat tindrà lloc el 2 de desembre (18.30 h) al Casino, en un acte conduït pel conciutadà i company d’ofici Manel Alías.

Explica en el llibre que els records de la guerra, tan llunyans, els té la Marina ben presents. 

Té molt bona memòria i la guerra molt marcada. Sempre explica les tres mateixes anècdotes, de la mateixa manera: la gana i la misèria que van passar, el dia que van encanonar la seva mare perquè buscaven on s’amagava un dels seus fills, i el vol dels avions bombarders. Jo volia estirar el fil, però no hi havia manera. Només deia ‘quanta gana, i quanta misèria!’ Ho té molt present, com també el record d’estar a les faldilles de la seva mare plorant.

Quina dona es va trobar?

Té 96 anys i el cap clar. Jo hi anava els primers dies amb un guió, però aviat vaig veure que la batalla entre entrevistador i entrevistat la guanyaria ella. Jo arribava i l’acompanyava a pasturar. Per no cansar-se, ara hi va en el Suzuki que condueix el seu fill, amb les ovelles al darrera i jo al final amb el meu Fiat Punto.

Què buscava?

La idea no era fer una biografia sinó el retrat del mon rural, el que era, el que és i el que serà, a través de la seva vida. Jo volia explicar totes les Marines, perquè en ella s’explica un segle de sector primari amb qüestions com el saber popular, el despoblament rural, la sobirania alimentària, un ofici en perill d’extinció, ... I cada dia acabàvem parlant del que ella volia. Fins i tot em preguntava per la meva vida personal i amorosa!

Ella és la protagonista, però vostè també hi apareix.

Jo no hi volia sortir, però a l’editorial em van dir que si no ho feia el relat quedava fred, sense emoció. Vaig ser honest i vaig entrar al relat quan veia que la meva presència sumava, com quan explico que em vaig tornar boig per les picades de les puces després d’una visita i en parlar-ne amb ella vaig veure que no n’hi havia per tant. Vem estar moltes hores junts.

Hi ha anècdotes delicioses com la visita del president Aragonès.

El 2022 li van atorgar la Creu de Sant Jordi, però no la va anar a buscar perquè deia que Barcelona és lluny i hi fa molta calor. Un dia va pujar el president a donar-li, i ella se li adreçava pel nom fins que la família li va advertir que el tractés de president. La Marina va respondre ‘es diu Pere, oi?’.

On la guarda?

Doncs no ho sé, de fet ella hauria preferit que li haguessin donat a un ramader jove per engrescar-lo. És com el llibre, quan li vaig demanar si li feia il·lusió veure’l publicat va canviar de tema i em va demanar si ja havia pujat al Taga.

I l’ha pujat?

Aviat, a finals de novembre.

És força dret, prepari’s.

Uf, sí?

Però curt. Tornant a la Marina, segur que la processó, més ben dit la satisfacció, anava per dins.

La presentació a Bruguera la va fer molt contenta. En un poble de 37 o 38 habitants hi havia 70 persones, incloses l’Imma Puigcorbè, pagesa i veterinària que vaig voler que vingués un dia mentre escrivia el llibre, i jo. 

La Marina ha estat ecologista i feminista sense dir que ho era?

No fa discursos ni militància, ella actua. No és de pronunciar discursos ni comprar totebags, simplement no se li acudiria de comprar carn envasada en plàstic, va a un comerç de proximitat i s’interessa per si la carn és d’una explotació propera. Diu que sigui feminista, però l’actitud ho és.

Li va canviar la mirada a vostè?

Tots podem fer gestos per contribuir a la supervivència del món rural. Em fixo en coses a les que abans no hi parava atenció, com a l’hora de comprar, quan arribo tard a casa i agafo una hamburguesa envasada, o quan passo per un poble i penso on anirà a parar. Un dia, tornant amb el cotxe, vaig pensar que tinc milions de cançons a l’Spotify, però fins mitja hora abans no sabia res de Fadrins i fadrinetes. La Marina ha ajudat en el projecte Càntut de recuperació de cançons populars.

Sent enyor d’un altre temps?

Troba a faltar els amics, les amigues, el seu home, diu que s’ha quedat sola, que de la gent de qui té records ja no queda ningú. No té por de la mort, ho afronta amb naturalitat, diu que ja li toca. És molt creient i creu que es retrobarà amb tots ells.

Té remei el món rural?

La tendència és a la baixa, el descens de caps bovins és molt fort. Moltes explotacions mitjanes o petites són ara grans explotacions. Hi ha un problema d’accés a les terres, de burocràcia, de lleis sobre benestar animal que aconsegueixen el contrari. M’han dit que l’administració surt malparada al llibre, però les decisions que es prenen en un despatx de Barcelona sense haver trepitjat mai Bruguera no ajuden gaire.

Subscriu-te per seguir llegint