«Ho volem tot ràpid i fàcil, però educar de forma conscient demana temps»

Només amb les vendes realitzades en el territori estatal, Míriam Tirado (Manresa, 1976) porta mig milió d’exemplars venuts dels 24 llibres que ha publicat convidant infants, pares i educadors a entendre les emocions i viure-les de manera sana. Guardonada fa unes setmanes amb el Premi Regió7 de Comunicació, viu amb èxit una aventura que va començar el 2005 quan va publicar Vincles amb la seva mare, Àngels Torras, però que no va agafar volada fins nou anys després, quan va aparcar el periodisme. Envoltada al seu despatx de totes les seves criatures editorials -23 de les quals nascudes del 2017 fins ara, la darrera de les quals l’àlbum infantil Infinit-, afirma que hem d’aprendre a viure menys estressats.

Què és això que en diem felicitat?

Jo aposto per viure tot el que sentim plenament, ja sigui la felicitat, la tristesa, la por..., tot hi ha de tenir cabuda. Buscar que el nostre fill estigui sempre feliç i content pot ser una llosa. Per mi, la felicitat és un estat intern de plenitud, s’hi pot estar tot i estar trist o enfadat en un moment donat. La pau interior va bé buscar-la, però no com una exigència. Es tracta de viure cada moment.

Com ens va afectar la pandèmia?

Hi ha molta gent que va estar molt malament, gent que tenia els nens a casa i es van atabalar els pares i els fills. Vaig treballar molt aquells mesos, fins i tot a preus irrisoris per ajudar tothom qui podia, hi havia gent que estava al límit.

Devia veure de tot.

Gent que s’estava separant i que va haver de conviure durant aquells dies..., hi havia molts problemes.

Encara en paguem els efectes?

Sobretot l’addicció a les pantalles. Els pares teletreballaven vuit hores i els nens no anaven a l’escola: qui els cuidava? El confinament va ser molt estricte amb la infantesa, no els deixaven esbargir. Van poder sortir abans els gossos que els nens.

És crítica amb les mesures que es van prendre?

Va ser dur pels nens. Entenc que era una situació nova, desconeguda, i es va fer el que es va poder. Crec que ara seria diferent. Però els nens van ser els últims a sortir, es va connectar poc amb les seves necessitats. I ho estem pagant. Va créixer l’ansietat i l’addicció a les pantalles és causa-efecte de la pandèmia. Es va normalitzar que nens de quatre anys fessin un zoom amb els companys de classe! No culpo ningú, però es va abusar de les pantalles.

Les conseqüències perduren.

Depèn de la persona. Hi ha qui ho ha transitat bé i qui no, però tot acaba sortint. Tothom tenia ganes de tirar endavant, però no hem paït el que vam viure.

Costa acceptar el que vam sentir?

Al llibre Sentir parlo d’analfabetisme emocional, no sabem què fer amb allò que sentim, i la pandèmia ho va posar de manifest, molta gent no sabia què fer, estaven ofegats, sense eines. Però hi ha una cosa bona: s’ha posat la salut mental sobre la taula, en parlen els mitjans. Abans era un estigma, una vergonya per qui ho patia, ara és normal que la gent busqui ajuda.

Som analfabets emocionals, diu?

Sí, perquè no ens agrada sentir por, tristesa, ràbia, vergonya, gelosia..., sentiments desagradables que intentem defugir. Històricament, hem primat el fer i el pensar, però el sentit i el ser, el que és profund, requereix altres aspectes de l’ésser humà que han quedat ignorats. A l’escola no ens parlen d’emocions i això passa factura. Ara s’intenta tenir-ho present, però no és fàcil fer allò que no has vist fer.

Escriu més per als pares que per als mestres?

No, molts dels meus llibres es treballen a l’aula, sempre tinc en compte els docents, em consta que molts mestres em llegeixen. La col·lecció que faig amb el Joan Turu està pensada per a les famílies i les escoles.

Els pares deleguen massa responsabilitats a l’escola?

No tinc aquesta sensació, si bé al món hi ha de tot, però la gent que em consulta és gent conscienciada. Educar de manera conscient és cansat, i cal fer primer una feina personal que a molta gent li pot fer mandra. Hi ha qui vol que l’escola li solucioni tot.

Però l’escola no ho pot fer tot.

Exacte, i a més tenen ràtios molt altes, els mestres fan el que poden per transmetre tot el currículum, els hi demanen massa. No és només un tema d’escola o casa, si els pares no poden conciliar com poden transmetre res? El sistema no ho posa gens fàcil, fer la compra costa molts diners, els pares han de treballar moltes hores, per tant, veuen menys els seus fills. És un tema polític.

Els polítics ho saben?

És una qüestió estructural, caldria que en prenguessin consciència els polítics, les empreses, la societat..., Cal posar la infantesa, les persones, al centre. Si la societat va estressada, anem a l’origen, però no sé si s’intenta. Hi ha d’haver més salut mental per tothom. No soc gens optimista, cal un canvi estructural.

El darrer títol que ha tret és «Infinit, anar i tornar», il·lustrat per Núria Aparicio. Què volia tractar?

En aquesta col·lecció hi tracto temes  profunds, temes que costa explicar als nens. A El fil invisible parlo de vincles, a La font amagada de l’essència de cadascú i a Sensibles de la sensibilitat. A Infinit parlo de l’amor incondicional, no de dir-li que l’estimes si es porta bé i el contrari si es porta malament. El comportament d’un nen és el que és i l’amor ha de ser incondicional, l’estimes pel que és, no per com és, i això li dona molta seguretat. L’amor condicional fa molt mal, perquè et fa creure que només t’estimen quan ets o actues d’una manera determinada. Hi ha molta gent que no se sent acceptada per ser com és.

Si es porta malament, què fem?

Cal posar límits i explicar. Deia el Carles Capdevila que educar és repetir mil vegades les coses, i educar és cansat, perquè cal insistir, acompanyar. Volem que les coses siguin ràpides i fàcils, però educar no és això. Vivim en una societat en la que no hi ha temps i els mòbils han acabat per tirar la presència per terra. Un vídeo de tiktok de quinze segons ja és llarg per a ells. 

Vivim ansiosos?

Fa anys que estic en aquest món i la tendència actual és a voler-ho tot ràpid, volem que els fills canviïn d’etapa ja. Però és important per al seu desenvolupament que les visquin totes, l’etapa de les enrabiades, l’etapa del no..., Hem de posar el fre, baixar dues marxes, canviar el ritme, treure allò que és superflu, treure temps d’exposició a les pantalles. Vivim un moment molt intens, però si volem pau, salut mental,... hem de retornar a allò que ens omple profundament, la gent que estimem, la natura, nosaltres mateixos i fer el que ens agrada, contemplar, vagarejar... 

Detecta problemes nous?

Les pantalles, sobretot. Abans no se’n parlava, el mòbil només trucava, ara és un tema nou. Però la resta és el mateix, tot i que ha pujat el nivell d’estrès de les famílies, la conciliació no ha estat mai fàcil.

Quina és la seva feina, doncs?

Donar eines, ajudar a les famílies a prioritzar i a entendre els fills, l’etapa en què es troben, com veuen el món, què pensen... Si els entens, els pots acompanyar. Intento ajudar-los a connectar amb els fills.

Els homes també acudeixen a les seves sessions, compren els seus llibres, van a les xerrades?

Cada vegada més, per sort, però ells encara estan a anys llum d’elles. A les meves conferències no hi havia homes, ara n’hi ha, tot i que a vegades pregunto quants han vingut obligats per les seves parelles i veus que n’hi ha uns quants que aixequen la mà.