Improvisar tampoc està tan malament

Què cal per representar un clàssic com El perro del hortelano de Lope de Vega si la companyia que l’ha de fer és a Lugo per representar Divinas palabras de Valle-Inclán? Doncs en la relectura i versió que n’ha fet Paco Mir, i que el cap de setmana passat feia estada al teatre Kursaal de Manresa, sobretot calen grans dosis d’enginy, imaginació i bona voluntat per tirar endavant la funció, durant la qual no van faltar les rialles ni l’interès per saber cap on desembocaria tota aquesta bona voluntat.

D’un total de 32 membres de la companyia original, només dos tècnics havien arribat al teatre manresà i, malgrat no poder mostrar l’excel·lent muntatge, tant si com no van voler tirar endavant la funció ells dos amb l’ajuda de dues actrius d’una suposada companyia catalana, Bambalina Teatre. Buscar una mica d’utilleria pel teatre i aprofitar que se sabien el text sencer. I així, sense més dilació, el públic manresà va poder gaudir d’aquest especial El perro del hortelano.

Paco Mir ha fet una proposta amena, ràpida i divertida. No és el clàssic de Lope de Vega però sí que és una molt bona aproximació per tots aquells que en desconeguin el text. Pels que ja el coneguessin, n’ha sabut extrapolar i posar en escena els pilars principals del desenvolupament dramatúrgic i com a resultat tenim un muntatge fresc, àgil i sense més pretensió que fer riure. Destacar els quatre intèrprets: versàtils, àgils, movent-se entre el text del clàssic i les acotacions pròpies per si alguna cosa no havia quedat prou clara, protagonitzant moments hilarants i recurrents que van gaudir en tot moment del favor del públic. Els espectadors van acomiadar el muntatge amb un sonor aplaudiment. Per a qui va voler conèixer de més a prop el procés de creació del muntatge i els seus intèrprets, el director Paco Mir i els actors van protagonitzar un interessant diàleg post funció que va atraure els més encuriosits.