Ventura Pons, el director més prolífic del cinema català, mor als 78 anys

El cinema en llengua catalana s'ha quedat aquest dilluns sense un dels seus grans defensors, el realitzador Ventura Pons (Barcelona, 1974), que ha mort a l’edat de 78 anys. En conversa amb aquest diari, el compositor sallentí Carles Cases recordava que Pons «va dirigir trenta-tres pel·lícules, i jo li vaig fer la música de disset, la meitat, deu ser un cas gairebé únic». Alhora, reconeix que «sempre li estaré agraït perquè em va donar tota la llibertat a l’hora de crear les bandes sonores».

El món de la cultura i del cinema han destacat al llarg de la jornada la capacitat de treball de Ventura Pons, que gairebé filmava una pel·lícula cada any. I el seu compromís amb el cinema català i amb la llengua del país. La seva darrera aparició en públic va tenir lloc fa uns dies al tanatori de Les Corts per acomiadar-se de la seva amiga i fotògrafa Colita, que va morir el darrer dia de l’any passat i a qui el cineasta li va dedicar el documental Cola, Colita, Colassa, estrenat el 2015.

«Amb el Ventura Pons vaig arribar al món del cinema», va rememorar Carles Cases, que va posar música el 1991 a Aquesta nit o mai, iniciant així una llarga relació que va durar fins al 2011, amb Mil cretins. Entremig, ambdós creadors van col·laborar en pel·lícules com Carícies, Amic/Amat, Anita no perd el tren, Animals ferits, Actrius, El perquè de tot plegat i Forasters, entre altres.

En una entrevista publicada el 5 de maig del 2001 en aquest diari, Ventura Pons, que va promocionar el film Anita no perd el tren assistint a l’última funció de La Passió d’Olesa de Montserrat, reconeixia que «fer una pel·lícula és com encaixar un trencaclosques». I una de les peces que més valorava era la banda sonora. «Mai em va dir que una música meva no li agradava, mai em va fer un lleig», va comentar ahir Cases, apuntant alhora que «jo treballava sobre el guió i feia molta música, per poder triar, però ell sempre volia posar-la tota, semblava que li sabés greu no aprofitar-ho tot».

Cases també va voler destacar de Ventura Pons «la faceta de productor per sobre de qualsevol altra, sempre aconseguia els diners i els actors, per aixecar una pel·lícula pràcticament cada any. I en català! Això té molt mèrit». El músic bagenc també va fer esment que el cineasta era «una persona rigorosa amb la feina, si et deia una cosa la complia». Un tret del caràcter que relaciona amb el fet que «el Ventura va treballar a l’empresa familiar de joieria, i aquesta feina requereix molta precisió».

Ventura Pons, que va entrar en contacte amb el cinema als anys 60 a Londres i, després de dedicar-se durant una dècada al teatre, va fer el salt al cinema amb Ocaña, retrat intermitent (1977), una mirada a la Barcelona underground del postfranquisme.

El Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles, el Clam, li va retre homenatge per la seva dilatada i reeixida trajectòria el 2006. «Combrego molt amb els objectius del certamen, està molt bé que hi hagi iniciatives d’aquest tipus», va manifestar en una entrevista apareguda el 29 d’abril. 

El director també va lamentar en aquella ocasió que «els catalans tenim una falta d’autoestima tan gran que tot allò de molt positiu i de molta qualitat que hi ha no ho sabem veure». Pons es va significar per dur a la pantalla gran les versions d’obres literàries i dramatúrgiques d’autors del país com Quim Monzó , Sergi Belbel, Benet i Jornet i Lluís-Anton Baulenas, entre altres. 

El Festival Zoom d’Igualada es va inaugurar el 2013 amb la projecció d’Un berenar a Ginebra, un film sobre Mercè Rodoreda.

Rere la càmera va ser un director prolífic i fora dels platós un activista del setè art. El 1985 va crear la productora Els Films de la Rambla i el 2014 va recuperar el cinema Texas. Aquell any, va patir un greu accident de bicicleta. Amb Ventura Pons se’n va un «referent de moltes generacions pel seu talent, sensibilitat i capacitat de connexió amb el públic», va dir l’Acadèmia del Cinema Català en un comunicat.

Subscriu-te per seguir llegint