Chanel, juganera i sense sorpreses

Per fi, dos anys després que Chanel guanyés el Benidorm Fest, bitllet indispensable per a la seva espaterrant actuació a Eurovisió (va acabar tercera) amb SloMo, cançó fundacional de la carrera com a artista en solitari de la d’Olesa de Montserrat, publica el seu primer àlbum, ¡Agua!. Un disc que ha trigat a arribar més del que s’esperava –cosa que no té per què ser mal senyal– i que segueix l’estela d’aquells dies de glòria, on la cantant, ballarina i actriu nascuda a l’Havana fa 32 anys va destacar en la faceta d’intèrpret en qualsevol de les disciplines.

Abans de l’enrenou del Benidorm Fest, Chanel Terrero ja havia desenvolupat una trajectòria solvent al món de l’espectacle, amb presència en musicals com Mamma Mía, entre d’altres. Però, segurament, el salt a la insistent indústria musical li demanava pausa per encarar una vida nova.

¡Agua!, que reuneix 12 cançons, no és sorprenent, ja que ensenya la Chanel que tothom podia imaginar –al cap i a la fi és el seu primer treball–. El disc continua en bona mesura el camí de composicions explosives ideades per a la radiofórmula, un bon número d’elles, com passava amb SloMo, firmades per altres músics per al seu debut. Chanel busca la comoditat del pop urbà i llatí, un recorregut pels sons que encenen ràpidament el públic, amb l’objectiu de fer música contagiosa per a malucs juganers a través de missatges que la mostren com una dona poderosa i lliure ("Ya no me digas más na’ que no te creo; que estoy comprometía con la noche de teteo", diu a Loka). I en algunes estones aconsegueix recordar la Chanel de Benidorm.

¡Agua! comença amb un single ja conegut, Clavaíto, una batxata reeixida –segurament més que l’altra que hi ha al disc, Ahora que no te tengo– junt amb Abraham Mateo sobre una parella que es continua desitjant tot i que siguin passat. Abunden així les lletres sobre les relacions sexoafectivas, alguna d’elles amb desig lèsbic (Vuelta y vuelta). Immediatament després, a Ping pong, amb la rapera canària Ptazeta, es mostra indecisa entre dos homes en un tema amb una tornada pesada de melodia carnavalesca.

Després transita per unes cançons complaents, de to divertit, com la de títol contingut (al llarg del disc normalment situa les insinuacions a prop del límit de l’explícit), P.M. [puta mare], idil·li situat, curiosament, a Benidorm (¿hi deu haver una mica de veritat aquí?), o Hasta que amanezca (junt amb Zé Felipe i Rocco Hunt), on verbalitza que "esto se hizo para pasarla bien".

Passa de puntetes també pel R&B amb Lucky me i per un pop dels 2000 amb House party, amb bona part de la lletra en anglès, idioma del qual hi ha pinzellades a tot l’àlbum. Potser en aquesta part final del disc, més enllà de SloMo, destaca la sensual Sin sal i un final agraït i honest que dona títol al treball, Agua, però que no aclareix el dubte de quanta aigua hi ha a la piscina.