Josep Maria Flotats, actor i director: «La vida quotidiana és filosofia»

n Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939) dirigeix i interpreta Voltaire/Rousseau. La disputa, acompanyat de Pep Planas, en la que és la seva tornada als teatres catalans. Actuaran demà (18 h) a la Sala Gran del Kursaal de Manresa.

El 12 de gener, just el dia del seu aniversari, van preestrenar a Alella, on van fer estada per preparar l’obra. Una casualitat?

Va ser una casualitat bonica. Altres cops ja ha passat d’estrenar al voltant del meu aniversari, però és casualitat, perquè a mitjan gener són dates habituals en què s’estrenen obres, com a mitjan setembre.

El text de Jean-François Prévand és un duel verbal entre dos filòsofs d’alta volada: Voltaire i Rosseau. Això ha de fer espantar el públic no avesat a la filosofia?

És curiós, que una de les crítiques que van sorgir a Madrid va ser: sembla un miracle que un debat entre dos filòsofs enganxi, distregui i diverteixi tant, a banda informar molt. A veure, qui són Voltaire i Rosseau? Són els dos grans filòsofs del Segle de les Llums. Són els dos prohoms del pensament modern, considerats els pares de Revolució Francesa, i per això van ser col·locats junts al Panteó dels Homes Il·lustres de la República. Victor Hugo als Miserables fa cantar al jove que mor a les barricades: «és per culpa de Voltaire que he caigut per terra, és per culpa de Rosseau que estic al rierol».

El públic, creu que és més de Voltaire o de Rosseau?

Rosseau, de manera molt més ferotge, pensa que l’educació és una mala cosa, que l’home neix bo i l’educació el perverteix i Voltaire hi està radicalment en contra, creu que la bona educació construeix l’home. Però els dos homes són brillantíssims, cultíssims i intel·legentíssims. Quan discuteixen i no estan d’acord, es llancen unes indirectes amb tal enginy, que la sala riu. ‘Oh, com diu això’. El públic segueix un debat intel·ligent i divertit. No és de ‘ha, ha’, però sí de ‘ho, ho’. I l’obra passa molt ràpid. Quan surten, i ens vénen a comentar l’obra, els espectadors ens diuen que bé que s’ho han passat i que tenen ganes de llegir Voltaire i Rosseau. L’autor ens va explicar que, quan la van fer a França, van fer una mena d’enquesta, sobre de qui estaven a favor; i contínuament sorgia, meitat i meitat.

Voltaire seria la raó i Rosseau l’emoció. Vostè interpreta Voltaire. Però, amb qui s’identifica més?

Voltaire també és emoció, però és més raonat. Jo també em considero construït al 50% per Volteaire i al 50% per Rousseau. Absolutament coincideixo en coses dels dos. Els dos em superen, em fascina la intel·ligència dels dos. Depèn dels dies sóc més d’un o de l’altre, però en general sóc més volterià, perquè no oblidem que Voltaire va aconseguir convèncer les autoritats de la seva regió per abolir l’esclavatge. Era un anticipat al seu temps. Deia jo tinc servidors, no tinc esclaus i va emancipar tots els pagesos, com a súbdits del monarca de Lluís XV. I el van tancar dos cops a la Bastilla pels seus escrits, malgrat que les seves tragèdies en vers es representaven a la Comédie-Française i les corones d’Europa el reclamaven per debatre amb ell. Surt en defensa dels perjudicats per l’arbitrarietat religiosa, arran d’escàndols com el cas Calas. El cardenal-bisbe de París l’odiava i per això es va comprar una casa a Ferney, a la frontera amb Suïssa. Això li retreu Rosseau i li respon que ‘és pràctic, i tant que sí. Salto del llit i entre els enciams, i ja sóc a Suïssa’. Això és ironia amb humor. Són dos immensos escriptors. Un és de família benestant i rica, i l’altre de família pobre i sempre està penjadíssim de diners. Això és una diferència enorme entre els dos, però Rosseau, el primer romàntic, també va ser molt coqueto i tenia amants entre la flor i nata de certa aristocràcia.

La trobada entre Rousseau i Voltaire no va succeir mai, però les paraules de l’obra sorgeixen de les cartes que es van intercanviar i les seves obres. Quina era la seva principal disputa?

Es parla d’una trobada, però no se sap del cert. Ara, tot el que parlem a l’escenari és absolutament autèntic. Rosseau li diu que el primer gran criminal va ser qui va posar quatre pals en un quadrat i va dir: ‘això és meu’. I Voltaire li rebat: ‘jo no podria ser propietari de res?’. I Rosseau assegura que l’educació converteix en imbècil l’ésser humà. I una cosa essencial és que Voltaire està instal·lat a Ferney, una ciutat petita al límit de la frontera amb Ginebra. Voltaire aconsegueix que els protestants, que són furiosament contraris a l’existència del teatre, s’avinguin a construir-ne un; i arriba Rosseau i en fa escàndol, perquè diu que el teatre és la prostitució de l’home. Cosa que Voltaire, l’autor més important del segle, no li deixa passar. Ara bé, per al públic hi ha el suspens sobre què passa amb un pamflet antònim que circula dient molt mal de Rosseau, que es presenta a casa de Voltaire per demanar-li si sap qui n’és l’autor.

Parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat abans de la Revolució Francesa. Creu que les seves idees són plenament vigents?

Moltes són vigents, sobretot ara amb la situació del camp, dels pagesos francesos. Sembla bastant evident. Voltaire és respectuós de la naturalesa. També Rosseau és ecologista, i tant extremista que ara seria amb nova generació alemanya d’ecologisme. Però això com s’aconsegueix? Les megagranges destrossen la natura, però hi ha maneres que potser han estat mal pensades, com Robespeiere, que apostava per tallar caps i tot anirà més bé. A veure! Les eòliques sense vent no funcionen i han tancat una gran part de les nuclears, tot i que sembla ser que s’ha aconseguit reciclar els seus residus per continuar produint electricitat. I han de fer electricitat amb petroli, que els venen els Estats Units... És com al maig del 68, que vaig viure: «està prohibit prohibir», que com a eslògan és molt bonic. Però per educar un nen, cal prohibir. Contràriament, Rosseau deia que els infants neixen purs, i que la cultura els perverteix. Hi ha molta a debatre, perquè obre portes.

Actualment, mana més el mercat que no pas les idees?

Oi tant! Malauradament, i ens han convertit en consumidors, no en homo sapiens.

Convertits tots plegats en un ramat, creu que hi ha esperança?

Espero que no sigui irreversible, però cada cop que parlo amb gent una mica sàvia i amb coneixement de causa, diu que és molt difícil fer marxa enrera, tal i com està el món. Qui mana és el liberalisme salvatge, sense fronteres, i tot és vendre i comprar i anar amunt i avall sense cap mena de raonament. Hi ha coses molt increïbles, que demostren com és el món, que només s’interessa pels diners. El que passa a l’Orient Mitjà mirant-ho, si es pot, intentant agafar distància, t’adones que les reaccions de molts països, que també són responsables del que està passant, es modifiquen perquè, tot d’una, les mercaderies no poden passar pel Mar Rog, i la preocupació neix en el moment en el qual ja no tindrem tants beneficis. No pas per la fam o els bombardejos.

Amb aquesta obra ja va ser al Kursaal el maig del 2019, llavors amb Pere Ponce.

Em fa molta il·lusió tornar a Manresa. Hi he vingut en diferents ocasions.

A banda d’actuar, també s’encarrega de la direcció. Com a estat el canvi de company de repartiment, de Pere Ponce a Pep Planas?

És fantàstic, perquè d’entrada és cinc anys més tard. És començar de zero. És un altre partenaire, una altra veu, i com a director demano coses determinades, perquè he concebut obra. Jo tinc cinc anys més i el parteinaire és un altre. Encara que formalment puguin haver-hi la mateix taula i cadires, el ritme, la manera de mirar, les reaccions no són les mateixes. Estic davant d’un altre ésser humà completament diferent. I trobo que encaixa perfectament amb el personatge. Cadascun d’ells té les seves ressonàncies interiors, i cal saber treballar-hi. Cal agafar el millor i anar canalitzant-ho, perquè vagi sortint. Jo sempre dic que un actor o actriu és un cavall de raça, un pura sang, i és evident que s’ha de ser un domador molt savi per anar-lo entrenant perquè salti obstacles. I quan salten fàcilment n’estic orgullós, perquè tenen la sensació que ho han fet sols. No tenen la sensació que se’ls ha imposat, sinó que els pertany, que és la seva llibertat. I adquireixen la llibertat total.

Li agrada la filosofia? Perquè el 2010 ja havia fet El encuentro de Descartes con Pascal Joven, que és del 2010?

La vida quotidiana és filosofia. Com veig les coses i com no les veig? No en sóc especialista, ni estudiós, però sóc un enamorat del llenguatge enriquidor, brillant, intel·ligent. Com a lector m’ho passo bé i ho trobo tant fantàstic que penso que ho vull compartir amb el públic. El meu privilegi és que he aconseguit posar en escena espectacles que a mi m’entusiasmaven i em tocaven. Si m’emociona, sóc una mica menys idiota, i m’agrada tant, ho vull compartir.

De la seva trajectòria destaca Art. Aquesta tardor la va representar el grup de teatre Nostra Llar del Poble Nou de Manresa i es van fixar en el seu muntatge, del 1998. Això el converteix en un mestre?

No pretenc ser mestre de ningú. Em sento honorat perquè el meu treball ha convençut i ha agradat. Jo vaig tenir mestres extraordinaris i intento fer la transmissió del que em van ensenyar. Sóc el que en diuen un passant.

El seu Cyrano també és emblemàtic. Podria triar un personatge d’entre tots els que ha interpretat?

Em seria molt difícil quedar-me amb un. Els recordo tots, a vegades per raons diferents, no perquè forçosament m’ha agradat més de fer, o ha tingut més èxit o he fet més temps. Depèn de moltes coses, com es feia, amb qui el feia, què passava al teatre on treballava...

Farà temporada al teatre Romea, i després continuarà la gira. No es veu sense fer teatre?

Sóc dalt de l’escenari, estic en gira. Si faig teatre és perquè en tinc ganes, i sortosament ho puc fer i no me’n privo. Encara no fa dos mesos em vaig trencar el canell i patia per l’estrena, però tot bé.

Un equip de Sense Ficció treballa en un documental sobre vostè. Com ho veu?

M’ho van demanar fa temps, i ara volen aprofitar que estic de gira. Vaig dir que sí, però ho veia difícil perquè no m’agrada massa l’exposició als mitjans. Estaria content sense fer entrevistes, però entenc que s’han de fer, i disciplinadament contesto el millor que sé. Però no va amb mi.