«Les polèmiques no les porto bé»

La seva llista de compromisos és inacabable: avui enregistra el pòdcast El nou paradigma amb Natza Farré, avui mateix i demà té funcions de Pongo a l’Espai Texas, diumenge (18 h) oferirà aquest mateix espectacle a la Sala Gran del teatre Kursaal de Manresa. I entremig intervé amb els seus personatges a les tardes de ràdio amb Toni Clapés, col·labora a l’Està passant, grava els programes Polònia i el nou infantil històric Fuet, té altres espectacles d’improvisació en marxa com Not talent o Assassinat al club... Judit Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1976) admet que és «bastant addicta a la feina. Hauria de dir que no, però m’ho passo bé amb tots els projectes. I alguns només em porten un dia de feina a la setmana. Cada dia és diferent!»

D’on neix un espectacle com «Pongo»?

Porto 20 i tants anys fent impro i buscant nous formats per sortir de l’impro clàssica, del paperet amb proposta de temes. Això del pongo ho tenia al cap des de feia temps i quan ens va arribar la proposta de l’Espai Texas de preparar un nou espectacle, vam decidir provar-ho. La Mónica [Ballesteros] es va afegir més tard, per fer direcció. Però com que l’Alba [Florejachs]i jo tenim moltes històries, i les tres ens coneixem de fa molts anys, ens combinem les funcions.

Com es reparteixen els papers entre les tres?

L’espectacle només el fem dues persones. Però és adaptable i algun dia el farem les tres per estar juntes a l’escenari. Ara, és pensat per a dues. Tenim una presentació, una mena de xerrada-dissertació, segons les nostres investigacions. I ja comencem amb la impro, pura i dura, crear històries i personatges a partir dels objectes que porta el públic. Cadascú té el seu rol, però cada nit és diferent.

Realment creu que els pongos són pensats per fer més feliç l’existència d’algú?

És un objecte que et fa pensar: «dónde lo pongo?». Pot ser un regal, o potser l’has comprat perquè et feia gràcia, o perquè et pensaves que el faries servir. Com un tallador de verdures en forma estrella, que està mort de riure en una calaix. El pongo fa feliç el consumisme capitalista, i hi ha qui és més Diògenes i qui és més espartà. Jo sóc espartana a tope. Allò que no fa cap servei, no em fa feliç, a fora! M’angoixa entrar en una casa on hi ha molt Diògenes.

Quin és el pongo que ha portat el públic que els ha donat més joc per explicar la història que hi ha al darrera?

A veure quin t’explico... Sí! L’altre dia una senyora va portar un bolígraf, amb la capseta. Semblava de categoria, però era barato. Ens va dir que li havia regalat en Timothy Dalton, un actor que havia fet de James Bond, en creuer per illes gregues feia molts anys. Semblava que el que explicava era de veritat, però jo estava: «en sèriu?». Si era mentida, la tia ho va explicar tant bé que ens va deixar bocabadats.

Ara ja ha corregut la veu, però el primer dia hi havia pongos a platea?

Era la gran por que teníem. I si ningú porta pongos? No hi ha espectacle! Vam donar incentius perquè la gent en portés: «Si portes un pongo, et farem descompte». I els primers dies, els de prova, la gent portava de tot. Als que compren l’entrada ja se’ls avisa, però no és obligatori portar pongos. Ara, agraïm que la gent en porti i, si volen, els donem l’oportunitat de recuperar-los. No som tant cafres.

Ha dit que era espartana, però té algun pongo a casa des de fa anys i panys?

L’únic que es podria considerar com a pongo és que sóc col·leccionista de quadres de Bad Art, art malo. L’espectacle Not talent sorgeix del fet que jo col·leccioni, des de fa anys, quadres que trobo per Wallapop, als Encants, a les botigues de segona mà, que són mal fets, una bírria.

Aviam si muntarà un museu de Bad Art a Barcelona...

M’encantaria. Hi ha un museu de Bad Art a Boston. Encara no l’he visitat, però ja m’agradaria tenir-ne una sucursal a Barcelona!

Per què incorporen la tecnologia en un espectacle d’impro?

Ens vam trobar amb un problema important: que hi ha pongos molt petits. Al Kursaal em van dir que hi ha unes 800 butaques i, si creem històries a partir d’objectes, els ha de veure tothom! De seguida vam veure que ens calien dues càmeres, és una cosa pràctica!

Amb tants anys d’experiència, és més fàcil fer improvisació o encara té nervis?

Quan vam estrenar, com que hi havia noves dinàmiques, i no sabíem si funcionaria, sí que vaig tenir nervis. Però ara que ja portem moltes funcions no en tinc. És un espectacle fet a mida, per fer el gamberro. Per a mi la impro és diversió no és patiment.

Es troba encotillada amb un guió?

Sí, em costa bastant. Em va costar molt adaptar-me al Polònia.

Es posa en la pell de diferents personatges. Com es produeix la transformació?

Com treballem nosaltres la improvisació, som guionistes i actrius alhora, i hem d’anar creant segons estratègies pròpies d’un guionista. No has d’estar pensant un personatge, sinó que si la història va d’una princesa que coneix un príncep; si la companya surt com a princesa, jo he de sortir com a príncep, sense pensar-ho. Els personatges estan al servei de la història. Això ho fa fàcil i complicat alhora.

Els seus personatges solen ser personatges extrems. Per què?

És molt diferent quan he de fer imitacions de personatges reals. A l’Està passant, que també és impro, treballo des del meu clown, que és bastant imbècil. No intento imitar, sinó allunyar-me, crear contrast. Mentre que a l’impro cada història és diferent, puc fer qualsevol astracanada que em vingui de gust. Són tres maneres de treballar diferents.

Diu que és tímida. Com és que va fer-se còmica?

No ho sé. Suposo que el fet de fer comèdia és una vàlvula d’escapament important per mi. He trobat la meva manera de fer i de passar-ho bé. Ara, si fos per mi, treballaria de bibliotecària, tancada fent arxiu. No m’agrada massa socialitzar, però treballo a tantes bandes, amb tanta gent i des de fa tants anys que estic obligada a ser sociable.

Quan esclaten polèmiques, com les viu? El gag de la Verge del Rocío va portar cua.

Les polèmiques no les porto gens bé, però és lo que hay.

Arran d’això es controla més?

Tampoc hi penso massa. Però potser inconscientment sí que hi penso. Evidentment, no és el meu estil fer humor amb la polèmica, jugar amb foc no em diverteix. No és tant per por, que també. Però no m’interessa especialment. I igualment algú s’emprenyarà per alguna cosa en la qual no he pensat. I, llavors, serà el que Dios quiera.

Va ser al Conservatori l’abril passat amb Not Talent i torna a Manresa amb Pongo a la Sala Gran del Kursaal. No té sostre?

Ostres, això no sé com ha anat. Perquè és bastant fort ser a la Sala Gran del Kursaal. I tot el que puja, baixa, així que s’ha d’aprofitar el momentazo. Estic molt contenta!