Art sota l’ombra de Lennon

La carrera artística de Yoko Ono (Tòquio, 1933) va començar sota les bombes dels avions nord-americans sobre el Japó durant la Segona Guerra Mundial. La petita Yoko va fugir amb la seva família al camp, on escassejaven els aliments i on, juntament amb el seu germà petit, es passava els dies mirant al cel com a via d’escapament de l’horror de la guerra. "Imaginàvem plats de menjar a l’aire i utilitzàvem els nostres poders de visualització per sobreviure", va recordar al seu moment l’artista. "Potser aquesta va ser la meva primera obra d’art", afegeix.

A partir de llavors no va parar de crear. I sempre amb el teló de fons de la fragmentació de l’individu i de la necessitat d’establir vincles, compartir i col·laborar per aconseguir una societat més justa i igualitària. Ono es va convertir en un referent de l’art participatiu durant la segona meitat del segle XX, convertint les aportacions del públic en un element més de les seves obres. Unes creacions que la Tate Modern de Londres ha recopilat a l’exposició Yoko Ono: Music of the Mind, que repassa els treballs més destacats de l’artista durant prop de 60 anys de carrera i que estarà oberta al públic fins a l’1 de setembre.

Obres amb instruccions

Entre les peces de l’exposició hi ha l’antologia Grapefruit, publicada el 1964, que recopila centenars d’instruccions escrites al públic perquè imagini, experimenti i completi les seves creacions, físicament o simplement als seus caps. En una d’elles, l’artista dona les següents instruccions: "Fes un forat en un llenç i passa la mà per dins des de la part posterior. Rep els teus convidats en aquesta posició. Doneu-vos la mà i converseu a través d’elles". La reproducció d’aquesta llenç és una de les prop de 200 obres exposades.

Ono entenia l’art participatiu com una manera de posar el públic al centre i d’unir una societat fragmentada per la guerra i els conflictes. Una cosa que, segons la comissària de l’exposició, Juliet Bingham, és l’eix central de l’exposició. "Ono descrivia el seu art com a transformatiu, incomplet i participatiu", explica. Al llarg del recorregut, els visitants poden pintar les seves pròpies ombres en una mateixa tela (Shadow Piece, 1963), escriure missatges a les seves mares i penjar-los a la paret (My Mommy is Beautiful, 2004) o jugar una partida d’escacs en un tauler amb totes les caselles i les figures blanques (White Chess Set, 1966). "Juga mentre puguis recordar on són totes les teves peces", diuen les instruccions.

Creacions com el tauler blanc d’escacs donen força al propòsit d’Ono d’acabar amb els conflictes i d’aconseguir una societat igualitària i pacífica. "Va començar a fer cada vegada més obres que incorporen i amplifiquen el seu missatge pacifista. Hi ha un gran nombre de treballs que fan referència al cel com a metàfora per a la pau i la llibertat", diu Bingham. Aquest cel, observat juntament amb el seu germà durant la seva infància al Japó, es materialitza en obres com Helmets: Pieces of Sky (2001), en què una desena de cascos alemanys de la Segona Guerra Mundial, penjats del sostre, són plens de peces de puzle blaves que els visitants poden emportar-se a casa.

Activisme amb John

L’exposició també deixa espai a les accions que Ono va realitzar juntament amb el seu marit, John Lennon, per divulgar el seu missatge pacifista. Entre elles hi ha les gravacions de cançons com Give Peace a Chance (1969); fotografies de la campanya War is Over (If you want it) i un fragment del documental Bed Peace (1969), que recorda quan la parella va atendre la premsa des del llit del seu hotel a Mont-real a tall de protesta contra la guerra del Vietnam.

Els actes a favor de la pau fets al costat de l’emblemàtic beatle són només una petita part de la dilatada carrera artística d’Ono, que inclou obres que miren de visibilitzar la causa feminista i el drama de la immigració. Uns treballs que mostren una artista amb vida pròpia que va utilitzar la creativitat i la imaginació com les millors armes per defensar la pau i la llibertat.