"The Party" dispara molt i apunta poc

Es presentava com "una comèdia de tràgiques proporcions" i així arribava al teatre Kursaal de Manresa el darrer cap de setmana en tres funcions. La versió teatral catalana de la pel·lícula de Sally Potter The party, sota la direcció de Sergi Belbel, feia estada al teatre manresà amb algunes de les funcions amb el cartell d’entrades exhaurides.

La Janet (Marta Ribera) acaba de ser nomenada ministra de sanitat i espera celebrar el nomenament amb una petita festa a casa, a la que acudiran els amics més propers i íntims. O no tant? El seu marit, en Bill (Lluís Soler), està taciturn, absent, s’intueix que alguna cosa el ronda. Arriba l’April (Àngels Gonyalons), íntima amiga de la Jane acompanyada d’en Gottfried (Jordi Díaz), el seu xicot. Aquella és l'última vetllada junts, se separen. Incompatibilitat total i força evident (a ulls de l’espectador). Noves convidades a la trobada: la Martha (Carme Pla) i la Ginny (Laura Porta) també tenen una important notícia que sembla no satisfer a la Martha. Per finalment arribar en Tom (Biel Duran), marit de la Marianne, mà dreta de la Janet i que anuncia que arribarà més tard. Està nerviós, consumeix cocaïna i practica uns maldestres moviments de perdonavides al més pur estil personatge de Tarantino. I a tot plegat cal sumar-hi les incessants trucades que la Janet rep al mòbil juntament amb missatges. El paisatge descrit podria ser moltes coses però en cap cas el d’una festa. És la basca prèvia abans del descens d’una atracció de fira extrema?

The party presenta l’aspecte que moltes vegades pot acabar tenint una pantalla d’ordinador quan se cerca informació: es van obrint pantalles que es van guardant en pestanyes i que es van acumulant. Tot és interessant, tot és important però s’acaba convertint en una bola considerable: molta informació sense aprofundiment pel que es van el·liminant pestanyes per anar destriant la pols de la palla.

El muntatge acaba generant un seguit d’interessants converses i reflexions però pel seu tractament, per la disparitat de focus d’atenció sense aprofundiment, deixa una sensació a incomplet, com un bombardeig continu de salves i consignes que passen amb la rapidesa però sense massa emoció, com el vagonet de l’atracció de fira, per arribar al punt culminant de la funció que la resol en un parell de minuts. Un xic precipitat. Un aire vodevilesc de ràpid consum. I amb un autèntic rerefons per explotar i revelar.

Quin és el gran valor de The party? Un elenc d’intèrprets molt per sobre del text, amb un correctíssim treball interpretatiu i malgrat una excessiva aparença d’estereotip, dins la voràgine d’informació, conflictes i possibles ressolucions, defensen amb escreix la funció, acomiadada amb aplaudiments.