Miki Esparbé, actor: «Els dubtes t’assalten tard o d’hora»

Miki Esparbé (Manresa, 1983), reconegut actor del panorama audiovisual estatal, tornarà a fer teatre al Kursaal manresà. Aquest cop amb una comèdia agredolça que protagonitza amb Maria Rodríguez. Es tracta de L’illa deserta, una producció de La Brutal, escrita i dirigida per Marc Artigau, que reflexiona sobre la vida i les decisions que anem prenent mentre la vivim.

Quant fa que no ve a Manresa?

Fa molt poc. No ho dic per quedar bé. Fa deu dies, més o menys. Els meus pares hi viuen. Tinc una germana que ha anat a viure a Vilassar, però a Manresa hi tinc una altra germana i dos nebots. I vinc de visita sovint.

I quant fa que no ve a Manresa a fer-hi teatre?

Ostres... farà temps!

L’últim cop que va venir a actuar al Kursaal va ser amb La importància de ser Frank, una producció del TNC de l’obra d’Oscar Wilde. Va ser just el febrer del 2019...

Cinc anys... Déu n’hi do! He fet teatre a Madrid, però no he girat mai per aquí.

I té ganes de venir a fer teatre a Manresa?

En tinc moltes! Per tot: la gira ha començat fa ben poc. Es tracta d’una obra que ha tingut una bona vida comercial a Barcelona, i està molt bé poder descentralitzar i apropar-la a comarques. I hi ha el factor sentimental de venir a Manresa, que és molt poderós. Aquest cap de setmana estàvem amb la Maria, a Viladecans i a Tordera, i li comentava: «estic nerviós per dissabte», perquè inevitablement és treballar a casa. A més, la venda va anar superbé. Els companys i amics del Kursaal ben aviat van programar una segona sessió, perquè la primera va petar-ho molt ràpid. Sempre és maco tornar, i poder parlar amb la plantilla del teatre, que són amics, el Joan Morros, els tècnics... I a les funcions vindran família i amics. És l’excusa perfecta: retrobada i abraçadeta. I què t’he d’explicar, sí que fa il·lusió!

«L’illa deserta» presenta la història d’Ell i Ella, tenint en compte totes les possibilitats. Però en definitiva reflexionen sobre la vida: l’amor, la felicitat...

Són dos personatges que no es coneixen, i expliquen al públic, sense quarta paret, les seves vides, que es van creuar en un ascensor i es van veure obligats a conèixer-se. Narren què els va passar, però l’obra també aborda les possibilitats; què hauria pogut passar si les coses haguessin anat d’una altra manera, i cal veure quina de les dues parts és veritat o mentida. Són tant universals que aquests dos personatges podríem

ser tu i jo, o variables, i amb totes les possibilitats infinites que s’amaguen en les decisions que prenem a la vida. Sincerament, i no es pot dir sempre, aquesta obra connecta amb tot tipus de gent, disciplines, edats... Agrada a molta gent que no va massa al teatre, i s’hi ha reconciliat. Ha agradat molt a Barcelona, i arreu on anem.

Presentar l’obra amb tot aquest ventall de possibilitats del que hauria pogut passar, com s’hi enfronta un actor?

És encara més complicat perquè, dins de la funció, fem molts personatges cadascun. Per escenificar les possibilitats ens permetem el luxe de fer tot l’entorn dels dos personatges. És un repte, però per sobre de tot és un divertiment. El procés creatiu també va ser molt entretingut. Amb en Marc Artigau vam fer junts primer d’Humanitats a la Pompeu Fabra, i després se’n va anar a fer direcció a l’Institut del Teatre, i allà hi estudiava interpretació la Maria. La vida dona moltes voltes, ens coneixem de fa molts anys. I vam poder investigar i vam tenir carta blanca a l’hora de crear. Això ens ha fet sentir lliures.

En Marc Artigau, autor i director de «L’illa deserta», va explicar que l’obra va néixer quan estava molt enamorat, i volia parlar de tot el contrari. Amb quin to vital s’ha de venir a veure?

No és voluntat de vendre el bacallà, però ha vingut gent feliç de la vida i ha connectat amb la història, i ha vingut gent en hores baixes i també hi ha connectat. Cal anar al teatre amb ganes que t’expliquin una història. Hi ha pocs actes més revolucionaris per intentar desconnectar de xarxes i mòbils. Durant hora i mitja, el teatre ho intenta i ho aconsegueix en gran mesura. No sempre, perquè precisament a Tordera va ser la primera vegada que no va sonar ni un mòbil. Crec que cal anar al teatre amb la voluntat de passar-ho bé i deixar-se sorprendre.

A la Villarroel, on van estrenar i fer estada, hi ha espectadors a banda i banda. Com s’adapten a un teatre com el Kursaal?

No varia tantíssim A nivell tècnic, senzillament cal col·locar-se cap als espectadors i comunicar la història, que és explicada al públic. Ara, l’experiència canvia inevitablement. Si estàs en una sala més reduïda, tens molt a prop l’actor, i es guanya en matisos. En una sala com el Kursaal, amb una acústica i visibilitat tremenda, en aquesta història en què la gent tant riu com s’emociona fort guanyes en experiència compartida.

Ja ho ha comentat que a Manresa faran dues funcions, però totes dues són dissabte. Déu n’hi do!

A la Villarroel ja ens passava que el dissabtes fèiem doble funció, sempre. I en començar la gira també vam fer dues funcions a Salt, dissabte i diumenge. Venim amb la tranquil·litat que sabem que ho podem fer, i anem bé, i amb ganes. Cadascuna de les funcions seran diferents i seran especials per molts motius, a la primera hi haurà més família, a la segona més amics. Estarà bé!

David Selvas, director artístic de La Brutal, va exposar que havien esperat a muntar l’obra per poder comptar amb vostè i la Maria Rodríguez. Què hi aporten?

Carai! Això s’hauria de preguntar al Selvas o a l’Artigau. No sé què dir. Puc dir que a la Maria l’admiro des de molt abans de treballar-hi. És el primer projecte que fem plegats. Amb La Brutal ja hi havíem treballat, i també amb l’Artigau, i tenien la intuïció que podia funcionar la trobada, i realment ha funcionat. És una actriu molt polifacètica, amb gran presència escènica, que transmet molt per la comèdia i el drama. Estem tots dos permanentment a escena i no sé si ho podria fer amb una actriu amb qui no m’entengués. És un regalet. Acabo de la gira a l’abril i després no puc fer la temporada que hi torna a haver prevista a la Villarroel. Per tant, és una gira especial, perquè estic acabant el projecte per ara, però no descarto poder tornar al muntatge! Perquè poder-lo fer amb la Maria em fa il·lusió.

Suposo que li han preguntat molts cops, però: què s’enduria a una illa deserta?

M’ho han preguntat moltes vegades, i sempre tiro pilotes fora, tipus: «m’emportaria tots els teus companys de Regió7». Suposo que la gent que estimo, a tots els que m’estimo que em deixessin que me’ls emportés.

S’ha trobat mai tancat dins d’un ascensor?

Això encara no m’ho havia plantejat. Si m’hi he quedat, que crec que sí, han estat 5 o 10 minuts, però mai he tingut l’experiència dels personatges, que s’hi estan una bona estona.

Creu més en l’atzar o en el destí?

He, he, he. Crec que per fantasiejar sóc més d’agafar-me a l’atzar, però no tinc res clar. És més una actitud davant la vida.

En Marc Artigau, en la presentació de l’obra, fa referència a una frase de Ken Nealson, biòleg de la Nasa, que diu: «la vida és sempre una equivocació». Això fa de molt mal empassar, oi?

És una versió molt fatalista, perquè a la vida pot passar de tot. Crec que és inevitable que, tard o d’hora, t’assaltin els dubtes, perquè les decisions comporten conseqüències. Amb segons quines decisions, viuràs certes experiències, i valorar les opcions com a equivocacions... en aquest cas sóc més de valorar-les com a oportunitats. Més enllà de l’atzar i el destí, tracem camins i permanentment escollim i deixem passar opcions.

Pensa molt en què hauria pogut passar si...?

Òbviament, l’obra ha estat una porta a fer aquesta reflexió. Però ja venia amb la pregunta a punt des de casa. Crec que va amb les persones de la meva generació, i més amb els homes que no pas amb les dones. Jo he tingut la sort de poder permetre’m una teràpia individual, i ja fa anys que hi som, de forma regular o més intermitent. En les pautes de la teràpia, és una pregunta que tard o d’hora apareix i és útil de plantejar-la perquè dona eines per relaxar-te, perquè el cas és que la vida també és això.

El que sí que podem dir és que té la feina que vol.

Sí, al 100%. I no només la feina que vull sinó que afortunadament puc viure d’ella. Sóc molt afortunat i privilegiat. Tinc amics supertalentosos que no han tingut l’oportunitat de dedicar-se al que ens agrada. D’entre les variables perquè això passi, l’única que depèn de tu és l’entrenament per estar preparat per tenir l’oportunitat, però el talent i que tinguis més o menys atzar no depenen de tu. Em sento afortunat de poder treballar del meu ofici, que té un alt tant per cent d’atur i sous per sota dels 1.000 euros al mes.

Es fa difícil seguir-li la pista amb tots els projectes en què participa. Què té ara entre mans?

Simultàniament amb la gira, estic rodant la sèrie La chica de la nieve. La primera temporada ja es va emetre a Netflix i jo no hi era. Entro directament a la segona temporada. Hem rodat tot el primer bloc a Màlaga i ara començo a rodar Madrid. Precisament divendres [avui] agafo l’últim Ave per poder venir l’endemà a actuar a Manresa. Són disciplines molt complementàries.

I just acabar la sèrie rodo una pel·lícula de la qual encara no es pot dir res. Afortunadament tot va molt rodó.

Amb tanta activitat, com s’organitza l’agenda?

Tinc una agenda de paper, sóc la resistència de l’analògic. I vaig amb un boli... Tinc la sort de tenir una representant amb la qual treballem des de fa molt anys. Sempre li dic que és la meva relació més llarga. I em té molt agafat el punt, i ja sap quins projectes ha de gestionar. Però més enllà de treballar i tenir la sort d’encadenar projectes, també protegeixo els meus espais personals, i com més gran em faig, encara més. És un equilibri, i no visc per treballar.