«Si no tens cap mena de poder no tens opció de fer mal a ningú»

«El secret més ben guardat de la humanitat corre perill de ser desvelat». Qui el vulgui saber el trobarà a les pàgines de La Germandat de l’Àngel Caigut (Destino), la novel·la protagonitzada per un monjo de Montserrat i una agent dels Mossos d’Esquadra amb què el periodista Jaume Clotet (Barcelona, 1974) va guanyar el darrer Premi Josep Pla. Una novel·la amb el Mal de protagonista que uneix fets històrics, fantasia, intriga, religió... en passadissos vaticans i en escenaris nostrats. Clotet va parlar ahir de la novel·la a la llibreria Parcir de Manresa i, demà, (12 h) la presentarà al Celler Fargas Fargas de Sant Salvador de Guardiola. 

Ha treballat molts anys als departaments de comunicació de la Generalitat, excepte en els de Pujol i Aragonès. És més perillós que lluitar contra el dimoni?

(Riu) No sé si és més perillós o no, però en les escenes de poder s’hi ha d’estar amb tres ulls. Hi ha aquella dita que diu que els companys de partit són pitjors que els enemics. 

El poder és addictiu?

Sí, és addictiu per a molta gent i has de saber dosificar-lo i gestionar-lo. En el meu cas, jo tenia clar que el meu pas pel govern era just això, una etapa, si no acaba sent una addicció i una professió.

Va tenir clar el final?

Vaig marxar del segon tripartit pensant que no tornaria mai més i vaig tornar el 2014 amb el president Mas. Tenia molt clar que després del president Torra me n’anava. I, de fet, em van oferir quedar-me govern d’Aragonès, en departaments de Junts, però vaig decidir que marxava. La vida té etapes.

Com definiria l’actual? 

De molt tranquil·la. Faig el que vull. Quan has treballat sempre per a d’altres i d’una manera molt intensa, ser el teu propi cap és molt satisfactori.

És creient?

No.

I la seva família?

Molt. L’església sempre ha estat molt present a la meva vida.

No és creient, però creu en el mal?

Sí. El mal pot sortir en qualsevol moment, especialment si està vinculat a situacions de poder perquè la temptació de fer-lo servir és més gran. Si no tens cap mena de poder no tens opció de fer mal a ningú. 

Sense mal no hi ha bé?

I sense bé no hi ha mal. I és bo que sigui així. La lluita entre l’un i l’altre ens fa ser persones. 

El gran secret de la cristiandat és que el mal no pot i no ha de desaparèixer? 

Exacte, no ha de desaparèixer. Per ser lliures hem de poder escollir entre el bé i el mal. Si des del naixement se’ns programés per fer el bé o el mal no tindria sentit triar. 

Els seus personatges són lliures?

Són lliures en moltes coses, però hi ha moments que han de triar el que els farà la vida més difícil. Per fer el bé o allò que és correcte de vegades has d’escollir el camí tortuós o el més complicat. Sovint, la comoditat és incompatible amb fer les coses correctament. Tot demana un esforç, temps, diners... implica un cost.

Extrapolable a la política?

Sí, i crec que això és un dèficit que té la política catalana darrerament. De vegades s’han de prendre decisions impopulars per aconseguir un objectiu superior a llarg termini. Per exemple, no s’han pres mesures contra la sequera durant dècades perquè eren impopulars i sabíem que això seria un problema i una hipoteca de futur; i ara ens hi trobem. Els governs, i per això s’escullen, és perquè prenguin decisions, no perquè es deixin portar per la conveniència del moment i el curt termini. A mi m’agraden governants amb els quals pugui discrepar però que prenguin decisions. Si no, els problemes s’enquisten perquè no s’afronten.

La Germandat de l’Àngel Caigut. El títol i una invenció.

Totalment. L’Àngel Caigut és el dimoni. Fent la novel·la vaig descobrir que pràcticament, i com és natural, no hi ha estàtues dedicades al dimoni, excepte una que està a Madrid.

A Madrid, diu?

I no sé si és casualitat o no, però està situada exactament a 666 metres per sobre el nivell del mar, al parc d’El Retiro.

Jaume Clotet vol ser el Dan Brown català?

M’ho han dit diverses vegades. Em sembla bé. El que no em sembla tan bé és que no podem comparar amb altres autors catalans. 

Pel gènere?

Aquesta novel·la és d’un gènere difícil de determinar. A mi m’agrada dir-ne religiós, històric, bíblic, fantàstic... Potser hi hauria d’haver més escriptors a Catalunya conreant-lo. De vegades fem novel·les molt introspectives, de sentiments i, en canvi, la meva és una novel·la d’acció. Per això dic que m’agradaria que es pogués comparar amb autors catalans similars. És un gènere que funciona, que agrada, que la gent llegeix. 

Per què Montserrat?

A la novel·la havia de sortir com fos un escenari religiós i per a qualsevol català, Montserrat és hegemònica. No tenia cap dubte. Volia que la novel·la fos molt visual i Montserrat es visualitza ràpidament com la Diagonal, els Mossos d’Esquadra... Posar referents de l’absoluta normalitat ajuda el relat.

I que aporten els fets històrics en una trama de thriller fantàstic?

Li donen versemblança un cop el lector accepta les regles del joc, que és una novel·la fantàstica.

Entenc que ha volgut normalitzar un gènere, uns escenaris...

Aquesta novel·la l’únic que pretén és que la gent s’ho passi bé, que s’entretingui unes hores. Jo soc el primer que llegeix llibres i mira pel·lícules de gènere negre escandinau. I em sembla el més normal del món aprendre’m noms de ciutat sueques o islandeses. Per què no Terrassa, Barcelona, Manresa o Sant Cugat? Hi ha gent que em demana: Fas sortir Montserrat? Jo no faré una novel·la amb un monjo del Tibet perquè no és el meu món ni el conec. Per tant, hem de fer més coses del país. De vegades sembla que ens menystenim.

Té clar que la Berta i el Bernat, l’agent dels mossos i el monjo de Montserrat, continuaran. 

Aquell tòpic de l’escriptor que diu que els seus personatges agafen vida pròpia és cert. Em cauen molt bé! I tinc ganes de saber què els passa. Faré una segona part i, potser, una tercera. No s’ha de seguir la mateixa història però sí els mateixos personatges, el mateix tipus de trama i de gènere. Que es puguin llegir independentment, però que tinguin un sentit entre les tres.

Dedueixo que s’ho ha passat bé.

És una feina molt solitària que m’agrada i alhora no m’agrada.

Però repetirà.

Sí, a la gent li està agradant i la novel·la s’està venent molt bé. Vaig més tranquil, no pateixo tant.

Li preocupen les crítiques? N’hi ha alguna de demolidora...

No, la feina dels crítics és parlar dels escriptors i la feina dels escriptors no parlar dels crítics.

De l’amnistia? 

Jo estic imputat pel referèndum o sigui que a mi l’amnistia m’inclouria. Tinc el convenciment que s’acabarà aprovant i que tot anirà bé; que el president podrà tornar i que tot es normalitzarà una mica, com a mínim la part personal. És just que sigui així i crec que serà així.