Elemental: L’estranya parella

Fa uns anys, ningú era capaç de plantar cara a Pixar perquè, més enllà de les seves fites amb les possibilitats estètiques de l’animació, eren els que treballaven amb els guions més intel·ligents, sòlids i transversals. Eren capaços de parlar de temes molt seriosos amb sentit de l’humor i apel·lant a tot tipus de públic, i per això cada estrena seva era sinònim d’una unanimitat poc habitual entre crítica i espectadors. Però ja fa un cert temps que, si bé continua sent líder en tècniques d’animació, els seus guions han perdut força i es conformen amb menys. S’han tornat una mica més mandrosos, s’assemblen massa a propostes prèvies de la mateixa Pixar, i en alguns casos simplifiquen en excés unes trames que donaven per a molt més.

Fent que el seu propi títol sigui premonitori, Elemental és la pel·lícula on aquesta pèrdua de profunditat dramàtica es fa més evident. No és una mala experiència, tècnicament és esplèndida i compta amb unes quantes troballes visuals i narratives, però la història no aconsegueix mai deixar aquella sensació d’astorament que sí transmetien Up! o Inside Out. A estones, fins i tot, sembla més una paròdia dels bons temps de Pixar que no un film amb una personalitat i un estil definits.

Elemental se situa en un món on els seus habitants corresponen amb els quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Conviuen sense problemes, sobretot perquè han après a estar al lloc que els pertoca i hi ha una norma no escrita per no barrejar conceptes. Aigua i foc, és de lògica, no es poden barrejar. I així també ho veu Ember, una noia de foc que aspira a viure aventures més enllà de la seva ciutat i que no s’arronsa davant de res ni de ningú. Les coses donen un tomb quan coneix Wade, un noi d’aigua tirant a desastrós que en un principi li suposa un problema. Però de mica en mica, a mesura que la seva relació es va enfortint, Ember i Wade s’adonen que per més que els diguin el contrari tenen molt més en comú del que mai s’haurien imaginat.

Entre els aspectes que té a favor aquesta cinta hi ha un aspecte visual molt treballat (és una lliçó de com aprofitar estèticament uns personatges amb els mínims elements, mai millor dit), els seus aires de comèdia clàssica i una notable banda sonora de Thomas Newman. Entre els seus aspectes negatius, una història amb un missatge molt obvi, uns secundaris mal dibuixats i la sensació constant que aquesta pel·lícula ja l’havies vist.

Elemental, a més, deu ser el títol de Pixar que es fa més llarg, i això que només s’allarga 101 minuts. A la versió original s’hi escolten les veus de Leah Lewis, Mamoudou Athie, Ronnie Del Carmen i Catherine O’Hara.