Pobres criaturas: Reviure en llibertat

Ja portava anys destacant en el panorama audiovisual, però va ser l’any 2015, amb la magnífica Langosta, que el nom del cineasta grec Yorgos Lanthimos va començar a ser conegut entre els cinèfils. Després van venir El sacrificio de un ciervo sagrado i La favorita, tan suggestives com aquella i la constatació que estàvem davant d’un dels autors més agosarats i personals dels darrers anys. Pobres criaturas és la seva millor obra, i aquesta no és la seva única fita: Emma Stone, la seva protagonista, hi fa la millor interpretació de la seva carrera, i a més es tracta d’un estrany cas de pel·lícula que és llarga (141 minuts) i provocadora (conjuga gèneres i fa canvis de to amb una facilitat desarmant) sense que l’espectador vulgui baixar mai del tren.

Aquesta variant del mite de Frankenstein centrat en una versió avantguardista de la seva núvia és una de les experiències més hipnòtiques i, fins i tot, divertides que s’ha vist últimament en una pantalla. És per això que figura a totes les travesses de premis i és per això que Stone hauria de guanyar el seu segon Oscar per aquesta pel·lícula. A més, coherent amb la resta de la filmografia del seu director, perquè té alguna cosa de desafiant, inclassificable i absurda, però al mateix temps t’interpel·la amb una visió del món que, al final, té molt a veure amb els diagnòstics de la societat actual.

La protagonista és Bella Baxter, una dona que ha tornat a la vida gràcies al científic Godwin Baxter. L’home la protegeix fins al punt de fer-la viure en una bombolla allunyada de la resta del món, malgrat que ella té ganes d’explorar aquesta segona oportunitat i reconstruir-se coneixent aquelles coses que ara li semblen històries explicades per altres. Un bon dia apareix a la seva vida Duncan Wedderburn, un pervers advocat amb qui s’escaparà de la casa del científic per recórrer els continents i viure amb plenitud. Allunyada de qualsevol convencionalisme i disposada a desafiar les rígides normes del seu temps, Bella s’entrega a una vida d’hedonisme i llibertat, i també de reivindicació feminista, que la convertiran en un problema per als guardians més rancis de la moral col·lectiva.

Rodada amb un virtuosisme visual addictiu, Pobres criaturas destaca per la manera de dialogar amb el present i de mostrar les lloses d’una era, la nostra, en què el conservadorisme s’ha limitat a canviar de màscara. Al costat de Stone, un esplèndid planter de secundaris, entre els quals la veterana Hanna Schygulla.