La maledicció dels Von Erich

Als anys 80, el cognom Von Erich era sinònim de culte, sobretot per als seguidors de la lluita lliure professional. Aquesta barreja de disciplina esportiva i coreografia extrema té més fans dels que sovint encertem a entendre, i durant aquella dècada aquests germans van assolir una enorme popularitat per uns quants motius. El primer, perquè era poc habitual trobar-se amb una família dedicada a aquesta practica i que, a més, jugava precisament amb la idea que tots feien pinya davant dels seus adversaris. Després, eren una mena de somni complert en diferit, ja que eren fills d’un veterà lluitador que els va educar per arribar on ell mai va poder fer-ho.

Ara, Sean Durkin escriu i dirigeix El clan de hierro, una biografia dels Von Elrich centrada, sobretot, en el germà que més temps va pujar al ring, Kevin, i que s’estrena en sales després de ser injustament menyspreada a la temporada de premis. Per les interpretacions, per començar, però també perquè es tracta d’un projecte molt atípic que fuig de les convencions de la biografia tradicional i que s’apropa més a l’esperit del cinema de Paul Thomas Anderson que no a les històries d’autosuperació típiques del gènere. De fet, és un film fins i tot hipnòtic que evita en tot moment sublimar els anys 80 i que conté escenes d’una intensitat dramàtica tan lloable com sorprenentment sincera.

El que més crida l’atenció d’El clan de hierro és que aborda la vida dels personatges des d’una perspectiva molt realista. Els Von Elrich, empesos per l’estela de Kevin i la duresa d’un pare que els va convèncer que ha havien nascut per a la lluita, es tornen un fenomen esportiu i mediàtic, però aviat s’adonen que alguna cosa no va bé: d’alguna estranya manera, el seu cognom sembla estar lligat a la tragèdia, fins al punt que alguns dels membres de la família comencen a pensar que són víctimes d’una maledicció. És aquesta recreació d’unes vides marcades pel fatalisme, en què Kevin va fer tot el possible per trencar el cicle, que la pel·lícula troba la seva raó de ser i aconsegueix que et sentis molt a prop dels personatges encara que la seva realitat estigui a anys llum de la teva.

Un dels seus plats forts és el planter d’intèrprets, encapçalat per un Zac Efron que en aquesta ocasió tanca unes quantes boques (sempre ha estat un bon actor, és només que encara no havia tingut un paper tan desafiant com aquest) i amb un planter de secundaris de la talla de Lily James, Holt McCallany, Maura Tierney, Harris Dickinson, Stanley Simons, Kevin Anton i un Jeremy Allen White que hi demostra que és molt més que el protagonista de la sèrie The Bear.