"Filòsofs com Hiparquia representen l’esperit punk de transgredir i qüestionar els límits"

Amb una sòlida carrera a l’esquena, la neerlandesa Barbara Stok es va fer famosa a casa nostra gràcies a Vincent (2012), una personalíssima biografia en còmic del pintor Vincent van Gogh. Més d’una dècada després, Stok torna al gènere biogràfic amb La filósofa, el perro y la boda, on repassa la vida i obra d’Hiparquia, una de les escasses dones filòsofes de l’antiga Grècia de la qual en tenim constància.

Per les preguntes que es fa i els dubtes que es planteja, Hiparquia és un personatge terriblement actual.

Absolutament. Per això la vaig escollir per al meu còmic. Vaig veure que les seves lliçons i la seva filosofia eren terriblement rellevants per a la gent d’avui en dia.

Com la descriuria?

Era una persona que venia d’una família rica, però que va escollir renunciar a totes les possessions materials i totes les convencions socials i va decidir viure al carrer com un indigent. Va ser una de les primeres dones filòsofes a l’antiga Grècia.

Què té d’interessant la seva obra?

M’agradaria que Hiparquia pogués ser una inspiració per a molta gent de l’actualitat, ja que crec que necessitem reimaginar les normes que regeixen la nostra societat en temes com ara la riquesa, la fama, les classes socials, la pobresa … Moltes d’aquestes qüestions ens semblen normals, però quan hi pensem veiem que no ho són pas. Per exemple, ens sembla normal que per anar al teatre s’hagin de pagar diners i això implica que hi ha molta gent que no hi pugui anar. Per què la gent que no ho pot pagar se n’ha de quedar al marge? Que potser són pitjors? Si hi penses, és ridícul.

En el còmic planteja en diversos moments el dilema entre una vida rica i una vida feliç.

Els personatges es plantegen què és una vida plena i feliç, i això no és la persecució de diners, possesions i una classe social. Tot això són il·lusions. Si ho preguntes, tothom et dirà que els diners no fan la felicitat; però tot i així tothom els persegueix. El sistema necessita fer un canvi.

Com va entrar en contacte amb Hiparquia i amb les seves idees?

Fa més de vint anys que m’interessa la filosofia i això em va fer entrar en contacte amb l’estoïcisme. Un bon dia vaig començar a investigar sobre nous filòsofs per al meu nou llibre i, en un llibre sobre dones filòsofes, hi vaig trobar Hiparquia. Jo no havia llegit res sobre ella anteriorment i immediatament em va interessar la seva història.

El llibre es centra en un moment molt concret de la vida d’Hiparquia com és el moment en què renuncia a la seva boda amb el ric Kalios i s’entrega a la filosofia. Per què?

Em va sembla que el més interessant seria mostrar el seu canvi en la manera de pensar. Per això comença sent algú que fa exactament allò que s’espera d’ella, tot i fer-se qüestions sobre tot el que l’envolta encara que això molesti al seu entorn i no se la prenguin massa seriosament. A poc a poc, però, comença a entrar en contacte amb Cratos i veus com va canviant la seva manera de pensar i de veure el món. M’agradaria que els lectors fessin també aquest recorregut i aquest canvi en la manera de pensar. De totes maneres, sabem molt poques coses d’Hiparquia i només sabem que, un cop es va casar amb Cratos van tenir dues criatures. Jo també sento curiositat per saber què en va ser d’ella com ara fins a quina edat va viure.

I tot i saber-ne ben poca cosa, és una de les filòsofes de l’Antiga Grècia de qui més en sabem.

Moltes dones al llarg de la història de la filosofia no han sigut preses massa seriosament. I això és una cosa que encara passa actualment, crec. De fet, tot i haver fet classes de filosofia a la universitat sobre l’antiga Grècia no vam tocar mai res relacionat amb dones filòsofes.

Abans de ser dibuixant vostè va tocar la bateria en un grup de punk. Creu que personatges com Hiparquia representen aquest mateix esperit?

M’agrada veure-ho així. Crec que hi ha un vincle i crec que els filòsofs com ella representaven aquest esperit transgressor de qüestionar els límits que també té el punk.

Com ha sigut el procés d’ambientar un còmic a l’antiga Grècia?

Molt més difícil del que em pensava! He treballat durant cinc anys en aquest còmic i en moltes ocasions m’he preguntat per què coi m’hi vaig ficar. Però ara ja està acabat i n’estic molt contenta. Va ser molt difícil trobar imatges fiables de com podia ser la vida quotidiana en aquella època. He hagut d’investigar cada petit detall. Des de quines robes duien, si tenien lavabo a casa fins a què feien les dones de classe alta en el seu dia a dia. Fins i tot vaig viatjar a Grècia per conèixer com era l’espai on va viure, com són els paisatges, de quin color és la terra… Hiparquia venia del nord del país però va conèixer Cratos a Atenes i jo vaig reproduir el viatge en vaixell que ella va haver de seguir.

Es va endur alguna sorpresa?

Com que vinc d’un país tan pla com és Holanda, jo sempre tenia tendència a dibuixar els paisatges completament plans i no va ser fins a la visita a Grècia que vaig veure que ho havia estat fent tot malament i vaig començar a incloure turons en els paisatges (riu). També em van sorprendre que molts dels gossos de carrer que hi ha a Grècia viuen una vida força bona, ja que molts comerciants i gent dels mercats els donen menjar, aigua. Em va sorprendre. A més, el nom ‘cínics’, originàriament venia del fet que se’ls anomenava despectivament gossos perquè vivien al carrer i sense possessions.

Vostè es va fer famosa al nostre país amb la seva biografia de Van Gogh. Quins punts en comú creu que tenen la filòsofa Hiparquia i el pintor?

Són dos rebels que van combatre les convencions del seu temps. Van Gogh, per exemple, sabia que feia un tipus d’art que no era comercial, però tot i així seguia fidel al seu estil i volia fer el millor art possible encara que no es vengués. Això és una manera de treballar que m’inspira. Per exemple, quan vaig començar a treballar en aquest còmic els meus editors no n’estaven massa convençuts i em van suggerir escollir algun altre tema o algun altre personatge més popular, però per a mi era important fer-lo. Teníem por que aquest acabés sent un còmic molt minoritari i marginal, però per sort no ha sigut així.

Vostè està intentant aplicar a la seva diària els principis d’Hiparquia. Com és aquest procés?

Em va inspirar a no només tenir unes idees i parlar-ne amb els meus amics, sinó també a aplicar-les i fer alguna cosa. Passar a l’acció. Per a mi, personalment, van ser alguns canvis aparentment petits com ara fer-me vegetariana o reduir el consum d’elements com ara la roba.