María Belmonte: "L'aigua sempre ha estat un símbol de poder i en la nostra època serà el bé més important"

L'escriptora María Belmonte (Bilbao, 1953) ha publicat l'assaig 'El murmullo del agua' (Acantilado), un assaig sobre fonts, jardins i divinitats aquàtiques concebut com un viatge que convida el lector a reflexionar sobre la importància de l'aigua. El llibre comprèn diversos segles des de l'època clàssica – amb Grècia i Roma – fins al Barroc del segle XVIII i recorre diferents emplaçaments amb l'objectiu de "celebrar l'aigua com un dels regals més grans" de la humanitat. En una entrevista a l'ACN, l'autora recorda la rellevància d'aquest bé tan preuat i, a la vegada, tan escàs en l'actualitat. "L'aigua sempre ha estat un símbol de poder i en la nostra època serà el bé més important", assenyala.

La idea del llibre es remunta a tres anys enrere, quan Belmonte va llegir un article que parlava sobre diferents plaers, entre els quals hi havia les fonts. Aquest detall va ser com una "espurna" per l'escriptora, que es va decidir a escriure sobre aquest tema. "No volia parlar de l'aigua en la nostra època, i per això em vaig centrar en el passat, on tenien altres problemes greus, però no el de l'escassetat de l'aigua", admet.

Tot i que les fonts ja formaven part de la vida de l'autora – que viu en estret contacte amb la natura – aquest projecte li va permetre ampliar encara més els seus marcs i viatjar a diversos llocs per parlar-ne, alguns dels quals ja havia visitat, però d'altres no. L'assaig també permet constatar la importància que els avantpassats donaven a aquest bé en concret, que el poeta Píndaro va definir com "el millor", essent aquesta "més valuosa que l'or".

De fet, l'escriptora afirma que abans, fins i tot, es penalitzava a tot aquell que "embrutia" l'aigua, fos un ciutadà o un emperador. Encara avui, sosté que la importància que li donen a l'aigua és vital. "He vist coses precioses, però també és veritat que he viscut entre dos mons, un d'abundància en el passat, i un d'escassetat en l'actual", detalla.

Altres temes que incorpora l'assaig de Belmonte, a banda de les fonts i els jardins, són les divinitats aquàtiques, com és el cas de les nimfes que van agafant protagonisme al llarg de les seves pàgines. "Són éssers molt presents en la mitologia, molt femenines, lliures de les càrregues de les dones normals, que viuen un món ple de bellesa, però també de violència, m'ha atret molt profunditzar en aquests aspecte", reconeix. Finalment, l'autora també posa l'accent en la musicalitat de l'aigua, un aspecte "meravellós" que cita en diferents moments del relat.

Si bé defineix el procés positivament, Belmonte també reconeix que la situació actual l'ha angoixat en certs moments, tot i que sempre ha volgut fugir d'un discurs apocalíptic. "Tenir aigua sempre ha estat un símbol de poder: saciar la set, netejar... a Roma, per exemple, eren molt conscients de la importància de l'aigua", reconeix. Un bé que si bé continua essent "poderós" ara també és "escàs", i que porta a pensar l'autora que "es faran negocis amb l'aigua".